EL DOL I LA PENA ES TROBEN EL MATEIX DIA A CANNES PERÒ AMB RESULTATS OPOSATS
L’habitació de la mare
Nanni Moretti reprèn la seva destresa pels melodrames quotidians en l’àmbit familiar a “Mia madre” amb possibilitats de triomfar en el palmarès final de Cannes, com ja ho va fer amb el Premi a Millor Director per “Caro diario”(1994) o la Palma d’Or per “La habitación del hijo” (2001) - un film aquest que tocava de ple el tema del dol arran de la pèrdua d’un ésser estimat i que a “Mia madre” sembla rebrotar amb lleugeres variacions-.
A “Mia madre”, el propi realitzador i actor italià cedeix el protagonisme a Margherita (Margherita Buy), una directora de cinema, mentre ell es reserva el paper secundari de germà de Margherita, Giovanni. Margherita viu absolutament aclaparada pels problemes intrínsecs del rodatge d’una pel·lícula sobre el tancament d’una fàbrica, agreujats per culpa de les manies i excentricitats d’un actor nord-americà d’origen italià, Barry Huggins ( John Turturro), afectat de progressives llacunes de memòria. D’altra banda, aquesta atrafegada dona viu plenament angoixada i trasbalsada per l’estat de salut de la seva mare ingressada, Ada (Giulia Lazzarini).
Nanni Moretti dóna una nova lliçó magistral de sensibilitat i delicadesa en aquest preciós film sobre el patiment i el sofriment d’una dona que veu com la seva mare malalta s’encamina a la mort. El film combina moments d’irrealitat i malsons al costat de les tasques quotidianes d’aquesta dona completament desbordada pel moment de la vida que travessa per subratllar un estat de torbació i buidor semblant a un episodi de suspensió o de trànsit.
Tot i alguna concessió menor a la comicitat, aportada inevitablement per les gràcies del personatge còmic de John Turturro, no cal dir que la pel·lícula sap commoure i emocionar des del respecte, el tacte, la proximitat, sense caure mai en l’excés que podrien donar-li el fulletó o el melodrama més estripat. El film posseeix la virtut de la honestedat i la sinceritat, que semblen sorgir de la pròpia experiència del director, mentre que gran part del potencial del film prové també de la extraordinària interpretació de Margherita Buy, ferma candidata a millor interpretació femenina.
Perduts en el purgatori
El nord-americà Gus Van Sant ho tindrà molt cru si vol repetir guardó a Cannes amb la malaguanyada pel·lícula “The sea of trees” després de triomfar-hi amb “Elephant”(2003). La darrera proposta rescindeix la radicalitat coneguda del cineasta fadrí del cinema independent per abraçar la comercialitat estèril d’un telefilm de sobretaula però amb estrelles de renom. No condemnem la legítima estratègia de buscar un públic més majoritari sinó que s’hagi deixat portar sense resistència per un seguit de clixés dels manuals d’autoajuda amb ínfules religioses o metafísiques.
“The sea of tres” relata la història d’Arthur Brennan (Matthew McConaughey) que prescindeix tot i s’endinsa en els boscos d’Aokigahara, a la falda del Mont Fuji, per posar fi als seus dies. Aquest majestuós entorn natural, un gegantí mar boscós, es considera el lloc ideal per suïcidar-se i en el seu trajecte troba rastres de diferents cadàvers. I quan es disposa a llevar-se la vida aleshores serà interromput per un home d’aspecte llastimós, Takura (Ken Katanawe), que sembla que porta dies esmaperdut pel bosc sense trobar la sortida.
Llavors comença una pel·lícula de supervivència en què Arthur pren cura de l’altre home malferit i junts s’arrosseguen per aquest bosc purgatorial amb caigudes, ferides i trompades, situats entre la vida i la mort. Semblen dos penitents enfilats a l’escala del cel en aquest bosc poblat de llegendes nipones i flors que creixen del no res fruit del pas d’una ànima.
Tot això estaria molt bé si el plantejament fos el de, per exemple, “Gerry”, on dos nois amb el mateix nom erren perduts pel desert en un film que vira fins a l’abstracció i la desfiguració sense diàlegs i sense retòrica de cap mena. Però a “The sea of trees” Gus Van sant atura l’acció a cada moment per introduir flashbacks del passat en la pitjor tradició del melodrama redemptorista en què hom vol curar les ferides i netejar culpabilitats fruit de la complicada relació amb la seva dona morta, Joan Brennan (Naomi Watts).
The sea of trees, Matthew McConaughey and Naomi Watts
