La directora francesa Maïwenn, guanyadora del
Premi del Jurat a Cannes gràcies a “Polisse” (2011), competeix enguany amb el seu quart
llargmetratge “Mon roi” per oferir la convulsa radiografia d’una parella a partir dels
records de Tony (Emmanuelle Bercot-–realitzadora també responsable enguany d’obrir precisament
el certamen francès amb “La tête haute”-). Ingressada en una clínica de rehabilitació després
d’un accident d’esquí, Tony evoca el seu amor tumultuós amb Georgio (Vincent Cassel – en
competició també en el film italià “Il racconto dei racconti”).
Una història agitada que combina passat i present per reconstruir un camí fet de felicitat i
desenganys, de joia i de pena. Una clàssica estructura d’ascens i caiguda que arrencaria amb
l’empenta exultant de l’enamorament i casament seguit de la davallada posterior per culpa de
conflictes i desavinences dins de parella. Un camí solcat de sotragades fet de retrobaments i
separacions que, al capdavall, acaba descrivint un amor enganxifós que sempre acaba apropant
els amants per molt que s’hagin distanciat.
Podria ser un bon melodrama romàntic sobre els amors encesos i torrencials abocats finalment a
la destrucció o a la reconciliació, però la pel·lícula es malbarata per una tendència molesta a
la histèria i a l’esgarip en força ocasions. Reconeixent la complexitat del paper de Tony, que
ha de passar de moments exultants a altres trastornats en qüestió de segons, cal assenyalar
però que un dels handicaps principals seria malauradament l’actuació incontrolada de la seva
intèrpret, Emmanuelle Bercot. Mentre que Vincent Cassel té un paper a mida on pot desenvolupar
el seu carisma, murrieria, enginy i un atractiu fatal del qual no es pot desenganxar del tot la
soferta protagonista.
Dones heroïques
De la secció paral·lela “Un certain regard” podríem destacar el film iranià “Nahid” de
la directora Ida Panahandeh que toca una situació semblant a la de “Mon roi” pel que fa
a protagonismes femenins al llindar del precipici per diferents motius, encara que amb
resultats antagònics.
En aquest cas es la lluita constant i tenaç d’una mare divorciada, Nahid (Sareh Bayat), per
aconseguir tant la custòdia del seu fill com per preservar la seva llibertat en un entorn gens
propici com és les tradicions familiars iranianes. El marit, toxicòman i embolicat en afers
tèrbols, no pot permetre de cap de les maneres cedir un fill que puja sota el paraigües
conflictiu del pare. Un fill que progressivament es distancia fins a l’enfrontament amb la
pròpia mare posant noves dificultats a la soferta mare.
Aquesta mare esdevé una autèntica heroïna que combat i es debat contra els elements i els
obstacles. I tot i trobar un home que la compren, l’ajuda i l’estima, ella s’agafa a una
modalitat de casament transitori que existeix a l’Iran, perquè tampoc es vol enganxar del tot.
Un film intens, poderós, contundent, vibrant, fet des de la concentració i el control que
atorga la sobrietat i la contenció del seu tractament.
