El realitzador nord-americà Todd Haynes retorna a la competició de Cannes amb “Carol” des que va participar-hi amb èxit l’any 1998 amb “Velvet goldmine”. El realitzador retorna al cinema d’època en un registre molt semblant al de l’exquisida “Lejos del cielo” per retratar de nou relacions sentimentals desestabilitzadores en entorns hostils.
“Carol” està ambientada a la dècada dels 50 als Estats Units en temps nadalencs i explora una intensa història d’amistat i amor femenina protagonitzada per una dona madura rica, Carol (Cate Blanchett), i una jove dependenta d’uns magatzems, Therese (Ronney Mora). Enmig de l’atracció desafiadora que sorgeix entre les dues dones i que desafia les convencions socials del moment, Carol viu un enconat enfrontament amb al seu marit, Harge (Kyle Cahndler), per la custòdia de la seva filla.
A partir d’una novel·la d’una escriptora com Patricia Highsmith que sempre, Todd Haynes desplega l’artilleria pesada de la bellesa i el lirisme per construir un melodrama pretèrit d’amors desbordants explicada en forma de flashback i amb un tractament estilístic sumptuós. Un amor lèsbic bressolat amb una preciosa música de Carter Burwell que ens du a evocar les sonoritats de Philip Glass en un film que s’agermana amb aquest i que era “Las horas”(2002).
No cal dir que ens trobem davant d’una joia que apunta alt en el palmarès final del festival i, transcrivint les exultants i boniques paraules que Carol adreça a la inesperada aparició de la bella Therese, podem al·ludir a la pel·lícula com “Caiguda del cel”.
Llepar-se les ferides
El director noruec Joachim Trier retorna a Cannes amb “Louder than boms" després d’estar seleccionat a la secció paral·lela “Un certain regard” amb “Oslo, 31 de agosto” (2011). La seva nova pel·lícula és un coproducció europea de marcat accent melodramàtic ubicat en l’àmbit familiar que arranca amb els preparatius d’una exposició pòstuma d’homenatge a la mare morta en un estrany accident de cotxe, Isabelle Reed (Isabelle Huppert), cèlebre fotògrafa de guerra. L’exposició anirà acompanyada d’un article al New York Times d’un íntim col·laborador d’ella, el periodista Richard (David Strathairn), on es revelarà un secret conegut per tots menys pel fill adolescent.
Aquest film fa una immersió en el dolor familiar a partir dels diferents punts de vista dels personatges afectats per la desaparició de la mare però també pels seus propis afers personals. El vidu, Gene (Gabriel Byrne), manté un embolic amb una companya professora; el fill gran, Jonah (Jesse Eisenberg), ha estat pare i planta la seva dona i fill a l’hospital per estar al costat de Gene, el pare que cuida l’adolescent Conrad (Devin Druid) que roman absolutament encloscat en sí mateix i sembla desenvolupar comportaments de risc, esdevenint el personatge més problemàtic i conflictiu de tots.
Una teràpia del dol col·lectiva per mesurar l’abast de la personalitat de la mare en les seves vides que pretén ser complexa i transcendent per perdre’s irremeiablement en una retòrica buida. Una pel·lícula que disfruta llepant-se les ferides, encomanant-se d’un esperit llastimós i greu, amb una tendència molesta a la grandiloqüència, i dotada d’un to parsimoniós excessivament calculat que la fa decaure en una solemnitat fàtua.
Treball i ètica
El realitzador francès Stéphane Brizé aposta per un cinema social lligat a l’actualitat de la crisi i l’atur en una pel·lícula de títol tan explícit com “La loi de marché”. En aquest film, Thierry (Vincent Lindon) és un home en la cinquantena que, després d’anys a l’atur, trobarà feina en uns grans magatzems com a supervisor.
El treball que realitza Thierry no dista massa de la feina de vigilant, fins i tot de policia, participant també en silenci en l’acusació i interrogatori als autors de petits furts o als mateixos operaris que han comès infraccions. Sense pronunciar-se, callat i eficient, al final acabarà per prendre una decisió dràstica. Així, el que en principi sembla un film que planteja el drama de l’atur en edats avançades i les consegüents dificultats per incorporar-se al món del treball, acaba parlant de la dignitat personal i de les conviccions pròpies en temps dolents.
“La loi de marché” és una pel·lícula d’aparença petita, discreta, sense pretensions, amb un seguit de situacions gens subratllades per una càmera que no vol ser intrusiva ni interventora i que li dona una semblança de documental. Però al final l’espectador es queda a mitges, intocable, per culpa de l’excessiva sensació de pel·lícula plana mancada de respiració.
Carol, Cate Blanchett
lectures: 602
Una crònica de Joan Millaret Valls/ACPG
18 de maig de 2015
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Ja parlen que és la favorita per els propers Oscars
