L’ESPERADA “YOUTH” DE PAOLO SORRENTINO DIVIDEIX CANNES
Vellesa
El napolità Paolo Sorrentino és el tercer director italià en concórrer en la Secció
Oficial del Festival de Cannes. El guanyador de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera per
la meravellosa “La gran belleza”(2013), una obra que ja va fer emmudir d’emoció el festival
francès tot i no sortir-ne guardonada, retorna enguany al certamen francès amb la tant esperada
com controvertida “Youth”.
En aquesta megalòmana i operística nova obra, tan o més ambiciosa que l’anterior, Sorrrentino
ha comptat amb una coproducció europea, ha rodat en anglès i ha estat acompanyat d’un
repartiment internacional de vertigen. “Youth” ens presenta a dos vells amics octogenaris i
consogres que s’hostatgen com cada any en un balneari suís entre valls alpines. Són el
compositor retirat Fred Ballinger (Michael Caine), que es nega a la petició d’interpretar
davant de la reina una de les seves composicions, i el realitzador Mick Boyle ( Harvey Keitel),
que està enllestint les darreres frases del seu últim i testamentari llargmetratge.
La fastuosa pel·lícula compta amb una construcció fragmentària, episòdica, fins a desbordar-
se amb grapats d’esquetxos promoguts per la incorporació de nous protagonistes secundaris amb
les seves respectives històries. Com passa amb la filla i representant artística de Fred, Lena
(Rachel Weisz –vista també a “The lobster” de Yorgos Lanthimos -), un jove actor de cinema tan
adorat com frustrat pel seu famós paper de robot i que prepara el seu nou paper, Jimmy Tree
(Paul Dano), o la veterana estrella Brenda Morel (Janet Fonda) que arriba per enviar a la merda
al director Mick.
Un film que parla de tot i de res, d’allò greu i d’allò lleuger, de la vellesa i la mirada al
passat, de la família i els fills i el pòsit que resta, del futur i el treball. Un film
desequilibrat en la seva desmesura, desmarxat en la seu dispers enfocament calidoscòpic i
perdut en la pretesa voluntat pontificadora que dóna la preeminència als discursos, els
aforismes i les sentències. Però un film també absolutament magistral en l’art de combinar el
grotesc i el sublim, allò ridícul i allò bell. Un film dotat de molts moments d’una brillantor
visual difícilment imitable, cops de geni espatarrants, llampecs encegadors de talent. Imatges
prodigioses d’un film preciosista.
La Xina d’avui i del demà
Un habitual del certamen com és el xinès Jia Zhang-ke no podia faltar a la cita. Després
de l’extraordinària cinta projectada a Cannes l’any 2013 “Touch of sin”, ara presenta “Shan
He Gu Ren/Mountains may depart” en clau de melodrama social i sentimental en tres temps.
El pas dels anys reflectiran els anhels i aspiracions d’una dona, Tao (Zhao Tao), i els seus
dos pretendents, el ric Jinsheng (Zhang Yi) i el pobre Liangzi (Kiang Jingdong).
L’arc temporal s’obra l’any 1999 per abastar les dues darreres dècades de la Xina més una
tercera dècada situada en el futur a Austràlia. Aquest espai de temps servirà per resseguir
les petjades dels tres protagonistes en un recorregut en què Tao tria a Jinsheng i junts tenen
un fill, Dòlar, mentre Liangzi fugirà a treballar a les mines de carbó de Mongòlia per
emmalaltir.
Una pel·lícula estranya, indefinible, desconcertant, inapamable, que la seva audàcia la fa
atractiva i interessant. Un director d’ esperit lliure i anàrquic que prescindeix tant dels
canons de la construcció dramàtica com de la narrativitat ortodoxa però que sap emocionar en
força moments gràcies a una història intensa i carregada de matisos. Un film ple de digressions
i desconnexions, que canvia el format de visió a mitja pel·lícula, amb anècdotes d’aparença
insignificant que es reprenen com rimes, moments fantàstics o inexplicables en un context
quotidià, o en què el director es presenta en els títols de crèdit a mig recorregut.
Jia Zhang-Ke conserva la seva autoria per seguir parlant de l’ara i del futur del país a través
d’un personatge nou com Dòlar que sembla representar l’avui de l’aldea global en què tothom
parla en anglès. En un trencament absolut, Dòlar està renyit amb el pare, renega de la mare i
esborra la seva identitat. Però tard o d’hora, els lligams, els ancestres i el passat han de
reaparèixer. Impossible desprendre’ns de tot.
