L’ESPERADA “YOUTH” DE PAOLO SORRENTINO DIVIDEIX CANNES
Vellesa
El napolità Paolo Sorrentino és el tercer director italià en concórrer en la Secció Oficial del Festival de Cannes. El guanyador de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera per la meravellosa “La gran belleza”(2013), una obra que ja va fer emmudir d’emoció el festival francès tot i no sortir-ne guardonada, retorna enguany al certamen francès amb la tant esperada com controvertida “Youth”.
En aquesta megalòmana i operística nova obra, tan o més ambiciosa que l’anterior, Sorrrentino ha comptat amb una coproducció europea, ha rodat en anglès i ha estat acompanyat d’un repartiment internacional de vertigen. “Youth” ens presenta a dos vells amics octogenaris i consogres que s’hostatgen com cada any en un balneari suís entre valls alpines. Són el compositor retirat Fred Ballinger (Michael Caine), que es nega a la petició d’interpretar davant de la reina una de les seves composicions, i el realitzador Mick Boyle ( Harvey Keitel), que està enllestint les darreres frases del seu últim i testamentari llargmetratge.
La fastuosa pel·lícula compta amb una construcció fragmentària, episòdica, fins a desbordar-se amb grapats d’esquetxos promoguts per la incorporació de nous protagonistes secundaris amb les seves respectives històries. Com passa amb la filla i representant artística de Fred, Lena (Rachel Weisz –vista també a “The lobster” de Yorgos Lanthimos -), un jove actor de cinema tan adorat com frustrat pel seu famós paper de robot i que prepara el seu nou paper, Jimmy Tree (Paul Dano), o la veterana estrella Brenda Morel (Janet Fonda) que arriba per enviar a la merda al director Mick.
Un film que parla de tot i de res, d’allò greu i d’allò lleuger, de la vellesa i la mirada al passat, de la família i els fills i el pòsit que resta, del futur i el treball. Un film desequilibrat en la seva desmesura, desmarxat en la seu dispers enfocament calidoscòpic i perdut en la pretesa voluntat pontificadora que dóna la preeminència als discursos, els aforismes i les sentències. Però un film també absolutament magistral en l’art de combinar el grotesc i el sublim, allò ridícul i allò bell. Un film dotat de molts moments d’una brillantor visual difícilment imitable, cops de geni espatarrants, llampecs encegadors de talent. Imatges prodigioses d’un film preciosista.
La Xina d’avui i del demà
Un habitual del certamen com és el xinès Jia Zhang-ke no podia faltar a la cita. Després de l’extraordinària cinta projectada a Cannes l’any 2013 “Touch of sin”, ara presenta “Shan He Gu Ren/Mountains may depart” en clau de melodrama social i sentimental en tres temps. El pas dels anys reflectiran els anhels i aspiracions d’una dona, Tao (Zhao Tao), i els seus dos pretendents, el ric Jinsheng (Zhang Yi) i el pobre Liangzi (Kiang Jingdong).
L’arc temporal s’obra l’any 1999 per abastar les dues darreres dècades de la Xina més una tercera dècada situada en el futur a Austràlia. Aquest espai de temps servirà per resseguir les petjades dels tres protagonistes en un recorregut en què Tao tria a Jinsheng i junts tenen un fill, Dòlar, mentre Liangzi fugirà a treballar a les mines de carbó de Mongòlia per emmalaltir.
Una pel·lícula estranya, indefinible, desconcertant, inapamable, que la seva audàcia la fa atractiva i interessant. Un director d’ esperit lliure i anàrquic que prescindeix tant dels canons de la construcció dramàtica com de la narrativitat ortodoxa però que sap emocionar en força moments gràcies a una història intensa i carregada de matisos. Un film ple de digressions i desconnexions, que canvia el format de visió a mitja pel·lícula, amb anècdotes d’aparença insignificant que es reprenen com rimes, moments fantàstics o inexplicables en un context quotidià, o en què el director es presenta en els títols de crèdit a mig recorregut.
Jia Zhang-Ke conserva la seva autoria per seguir parlant de l’ara i del futur del país a través d’un personatge nou com Dòlar que sembla representar l’avui de l’aldea global en què tothom parla en anglès. En un trencament absolut, Dòlar està renyit amb el pare, renega de la mare i esborra la seva identitat. Però tard o d’hora, els lligams, els ancestres i el passat han de reaparèixer. Impossible desprendre’ns de tot.
