El francès Jacques Audiard reincideix amb el seu habitual pols ferm en un format com el melodrama de rerefons social en el seu darrer film “Dheepan”. Un acuirassat i regi film que li pot donar possibilitats al director francès d’esgarrapar algun premi en el festival de Canes com el que va aconseguir amb “Un profeta” (2009).
“Dheepan” afronta el tema de la immigració centrant-se en la vida de tres refugiats polítics de Sri Lanka enviats a França després de suplantar la identitat d’una família morta per poder escapar d’aquesta zona en conflicte. El grup està integrat per un combatent de la guerrilla tàmil que deixa les armes, Deephan (Jesuthasan Anthonythassan) - el protagonista que dóna títol al film-, una dona sola desplaçada, Yalini (Kalieaswari Srinivasan), i una nena orfe, Illayaal (Claudine Vinasithamby).
Una família en precari unida per les circumstàncies que deixa enrere la guerra per començar de nou i refundar-se en un altre país. Però hauran d’aprendre també a sobreviure i combatre en un barri marginal francès en què els carrers semblen estar en flames per culpa de bandes de traficants que apliquen la seva llei.
A l’entorn hostil i degradat de la zona on viuen els protagonistes i que els fa difícil el dia a dia, s’hi ha de sumar el pes dels records i les seqüeles del conflicte armat de Sri Lanka així com les pròpies desavinences intestines d’una simulada unitat familiar on Yalini sempre ha tingut la intenció d’anar a Anglaterra a casa d’una cosina.
Jacques Audiard torna a controlar amb magisteri de principi a fi els mecanismes de les bones històries dotades de càrrega emocional a detonar-se en precisió en els moments justos. No cal dir que el director francès teixeix un potentíssim film sobre la insistència del passat, la batalla diària per la supervivència i la conflictiva i miraculosa vida col·lectiva.
Experiències sensitives
El realitzador taiwanès Hou Hsiao Hsien, un vell conegut del certamen francès, sorprèn enguany especialment al passar-se al gènere de capa i espasa amb un film ambientat a la Xina del segle nou en la superproducció asiàtica “Nie Yinniang/The assassin”.
Un canvi de registre que feia témer el pitjor però que ha sorprès a propis i estranys pel seu agosarat i estilitzat plantejament. El seu film no encaixa massa en el corpus de films orientals d’arts marcials a l’ús ja que burla i esquiva els paràmetres d’un gènere focalitzat sobretot el valor en les lluites coreografiades amb més o menys encert, vistositat i espectacularitat.
La trama no s’escapa dels arguments estipulats fets de revenges, traïcions, assumptes de llinatge i lluites pel poder. Així la protagonista Nie Yinniang (Shu Qi) és una mena d’assassina a sou que rep la missió d’eliminar el seu propi cosí, un governador dissident en una llunyana província, i d’aquí està enamorat. L’acció posarà Nie contra les cordes a l’haver de triar entre acatar les ordres o desobeir-les per preservar el seu amor.
El grau de temeritat de Hou Hsiao Hsien es posa de relleu de bon inici quan ens sobta amb una primera batussa filmada de forma mig entrevista entre el boscatge i des de la llunyania, repudiant tota l’aparatositat deguda a la norma. Però on sobresurt el geni del taiwanès és al ressaltar un component estètic cabdal dedicant-se a elaborar els plans amb un gust exquisit pel que fa a la composició tot creant un efecte quadre d’indubtable bellesa.
Unes escenes d’interior en què sobresurt la utilització del color, amb una paleta cromàtica viva. I una empremta plàstica suggeridora a través de l’ús de transparències vermelloses ondulants, un ritme lent i parsimoniós i plans estirats que creen una atmosfera singularment captivadora.
Però la pel·lícula destaca també per escenes rodades en espais naturals que fan què l’entorn esdevingui protagonista principal. Escenes extremament cuidades i mesurades que semblen una prolongació del gust imprès pel detall de les escenes d’interiors. Moments preciosos amb els personatges en un bosc de troncs d’arbres o esculpits en paratges frondosos, i escadusseres escenes campestres, com de gènere pastoril, pessebres vivents.
En l’alternança d’interiors i exteriors es crea una reciprocitat entre la saturació i el barroquisme formal en les estances habitades i la magnificència dels espais naturals amb les seves formes i textures vegetals. No cal dir que Hou Hsiao Hsien ens regala una excepcional experiència sensitiva.
