El francès Jacques Audiard reincideix amb el seu habitual pols ferm en un format com el
melodrama de rerefons social en el seu darrer film “Dheepan”. Un acuirassat i regi film
que li pot donar possibilitats al director francès d’esgarrapar algun premi en el festival de
Canes com el que va aconseguir amb “Un profeta” (2009).
“Dheepan” afronta el tema de la immigració centrant-se en la vida de tres refugiats polítics de
Sri Lanka enviats a França després de suplantar la identitat d’una família morta per poder
escapar d’aquesta zona en conflicte. El grup està integrat per un combatent de la guerrilla
tàmil que deixa les armes, Deephan (Jesuthasan Anthonythassan) - el protagonista que dóna títol
al film-, una dona sola desplaçada, Yalini (Kalieaswari Srinivasan), i una nena orfe, Illayaal
(Claudine Vinasithamby).
Una família en precari unida per les circumstàncies que deixa enrere la guerra per començar de
nou i refundar-se en un altre país. Però hauran d’aprendre també a sobreviure i combatre en un
barri marginal francès en què els carrers semblen estar en flames per culpa de bandes de
traficants que apliquen la seva llei.
A l’entorn hostil i degradat de la zona on viuen els protagonistes i que els fa difícil el dia
a dia, s’hi ha de sumar el pes dels records i les seqüeles del conflicte armat de Sri Lanka
així com les pròpies desavinences intestines d’una simulada unitat familiar on Yalini sempre ha
tingut la intenció d’anar a Anglaterra a casa d’una cosina.
Jacques Audiard torna a controlar amb magisteri de principi a fi els mecanismes de les bones
històries dotades de càrrega emocional a detonar-se en precisió en els moments justos. No cal
dir que el director francès teixeix un potentíssim film sobre la insistència del passat, la
batalla diària per la supervivència i la conflictiva i miraculosa vida col·lectiva.
Experiències sensitives
El realitzador taiwanès Hou Hsiao Hsien, un vell conegut del certamen francès, sorprèn
enguany especialment al passar-se al gènere de capa i espasa amb un film ambientat a la Xina
del segle nou en la superproducció asiàtica “Nie Yinniang/The assassin”.
Un canvi de registre que feia témer el pitjor però que ha sorprès a propis i estranys pel seu
agosarat i estilitzat plantejament. El seu film no encaixa massa en el corpus de films
orientals d’arts marcials a l’ús ja que burla i esquiva els paràmetres d’un gènere focalitzat
sobretot el valor en les lluites coreografiades amb més o menys encert, vistositat i
espectacularitat.
La trama no s’escapa dels arguments estipulats fets de revenges, traïcions, assumptes de
llinatge i lluites pel poder. Així la protagonista Nie Yinniang (Shu Qi) és una mena
d’assassina a sou que rep la missió d’eliminar el seu propi cosí, un governador dissident en
una llunyana província, i d’aquí està enamorat. L’acció posarà Nie contra les cordes a l’haver
de triar entre acatar les ordres o desobeir-les per preservar el seu amor.
El grau de temeritat de Hou Hsiao Hsien es posa de relleu de bon inici quan ens sobta amb una
primera batussa filmada de forma mig entrevista entre el boscatge i des de la llunyania,
repudiant tota l’aparatositat deguda a la norma. Però on sobresurt el geni del taiwanès és al
ressaltar un component estètic cabdal dedicant-se a elaborar els plans amb un gust exquisit pel
que fa a la composició tot creant un efecte quadre d’indubtable bellesa.
Unes escenes d’interior en què sobresurt la utilització del color, amb una paleta cromàtica
viva. I una empremta plàstica suggeridora a través de l’ús de transparències vermelloses
ondulants, un ritme lent i parsimoniós i plans estirats que creen una atmosfera singularment
captivadora.
Però la pel·lícula destaca també per escenes rodades en espais naturals que fan què l’entorn
esdevingui protagonista principal. Escenes extremament cuidades i mesurades que semblen una
prolongació del gust imprès pel detall de les escenes d’interiors. Moments preciosos amb els
personatges en un bosc de troncs d’arbres o esculpits en paratges frondosos, i escadusseres
escenes campestres, com de gènere pastoril, pessebres vivents.
En l’alternança d’interiors i exteriors es crea una reciprocitat entre la saturació i el
barroquisme formal en les estances habitades i la magnificència dels espais naturals amb les
seves formes i textures vegetals. No cal dir que Hou Hsiao Hsien ens regala una excepcional
experiència sensitiva.
