Què se li pot demanar avui en dia a un film com
Jurassic World, tenint en compte que és el quart lliurament d’una nissaga que va
començar de manera fulgurant fa més de 20 anys, amb un Steven Spielberg que culminava
els seus grans títols d’aventures i fantasia dels anys 80 amb la resurrecció dels dinosaures i
la seva elevació a icona cinematogràfica, i una música immortal del gran John Williams,
que s’ha convertit en banda sonora indiscutible de vàries generacions? Doncs sincerament, poca
cosa més del que ens ha acabat oferint aquesta gratificant i entretinguda cinta d’aventures
produïda pel mateix Spielberg, i dirigida per un quasi desconegut Colin Trevorrow, que
fins ara tan sols comptava en el seu currículum amb una petita pel·lícula barreja de cinema
independent i fantàstic, com Safety Not Guaranteed, i que va ser elegit a contracorrent pel
director de E.T. per continuar el seu llegat.
En aquest sentit, Trevorrow renuncia a qualsevol temptació de fer una cinta d’autor, i intenta
aplicar-se com a alumne del mestre que el va precedir, amb un plantejament molt similar al de
la pel·lícula original. Així, el film repeteix l’arribada a la illa, amb la música reconeixible
de fons, l’ou que es trenca, l’estructura familiar i els nens, planteja la trama poc a poc,
partint d’una situació aparentment ideal, amb un parc segur i a ple rendiment, que s’anirà
torçant per l’acció i l’ambició de l’home ... Una acceptació d’herència en tota regla, que
s’assumeix fins i tot fent aparèixer les restes del parc original.
Perquè si en alguna cosa sobresurt aquest film respecte d’altres blockbusters similars, és
precisament en l’assimilació dels esquemes, els mecanismes i l’essència del cinema d’aventures
de tota la vida, adaptats als productes cinematogràfics actuals; segurament sense arribar als
nivells dels grans títols del gènere, però si aconseguint transmetre aquella sensació de
divertiment, ritme i interès que tenen aquelles pel·lícules que et trobes un diumenge a la
tarda a la TV i no et deixen apartar-ne la mirada fins als títols de crèdit finals. Part de
responsabilitat en això la tindrien sens dubte algunes set-pieces rodades de manera brillant i
amb el toc just de tensió, com per exemple la fugida dels Pterosaures (els rèptils
voladors) del seu recinte per anar al parc a practicar la caça del turista, o el moment en el
qual un empleat queda atrapat a la gàbia dels Velociraptors i el protagonista l’ha de
treure, mentre intenta calmar els quatre exemplars de depredador que està domesticant.
A nivell argumental, el film no busca grans innovacions i recorre a la fórmula segura i
coneguda, però efectiva, de l’heroi que ha de salvar la situació causada per la mala mà de
l’home, amb una barreja d’enginy i força, acompanyat de la típica dona inicialment fina i
delicada, que a mesura que transcorre l’acció es va transformant en heroïna, a la vegada que
canvia de look i de comportament. Per sort, en aquest cas els dos estereotips estan sustentats
en dos actors que hi encaixen perfectament i que a més funcionen bé junts en pantalla: Chris
Pratt i Bryce Dallas Howard. El primer, secundari semidesconegut fa tan sols un any,
que amb els seus dos darrers films (Els Guardians de la Galàxia i aquest), s’ha convertit en
icone del cinema d’aventures i fantasia contemporani, gràcies evidentment al seu físic, però
també a aquest punt de sornegueria que també tenia en els seus anys daurats Harrison
Ford; una comparació inevitable que l’ha posat a totes les travesses per interpretar de nou
l’arqueòleg més conegut de la història: Indiana Jones. I la segona, amb una carrera fins ara
intermitent tot i haver destacat en alguns títols de M. Night Shyamalan, el Manderlay de Lars
von Trier o Criadas y Señoras, sembla que podria haver trobat per fi el paper que la catapulti
cap a papers i propostes més rellevants.
Però en un títol com aquest, evidentment, el protagonisme animal té un gran pes específic. I
l’estrella de la funció (amb el permís del Mosasaure, l’enorme dinosaure marí), és el nou
híbrid de laboratori, creat imprudentment, tan sols sota criteris empresarials, per
revitalitzar els guanys del parc, que respon al nom de Indominus Rex. Un exemplar amb
tots els atributs necessaris per capgirar la tranquil·litat d’aquest parc temàtic i posar
contra les cordes els seus responsables, i del qual, per sort, no s’abusa en pantalla al llarg
del metratge fins ben bé al tram final; una regla d’or que el mateix Spielberg ja va seguir a
Tiburón.
En definitiva, dues hores d’entreteniment per a totes les edats, que cal gaudir sense complexos
ni prejudicis cap al cinema mainstream, hereu dels grans títols dels 80s dels Spielberg, Lucas,
Zemeckis, Donner, Dante, Reitman, Reiner ..., que si bé a dia d’avui semblen massa llunyans i
inigualables, com a mínim en alguns casos, com en el d’aquest Jurassic World, són actualitzats
amb dignitat i respecte, encara que sigui sacrificant la seva originalitat i creativitat. Però
és evident que cada generació ha de tenir els seus referents, i la d’avui en dia, ja té la
seva aproximació a la resurrecció del món juràssic, que amb la perspectiva del temps,
segurament podrà ser jutjada en la seva justa mesura.
