UNA INHÒSPITA HAVANA ESCLATA EN EL MIG DEL FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ
La vida en el femer
Després de l’aspre i ombrívola cinta multipremiada “Pa Negre”, el mallorquí Agustí
Villaronga torna a la competició del certamen donostiarra amb el nou i escabrós film “El
rey de la Habana” a partir de la novel·la homònima de l’escriptor cubà Pedro Juan
Gutiérrez. Es tracta d’una història de supervivència extrema en l’entorn degradat i miserable
d’un barri popular de l’Havana en els anys difícils de l’anomenat “Període especial”
corresponent a la dècada dels 90.
El protagonista, Reynaldo (Maykol David Tortolo) és un jove orfe que s’escapa del reformatori i
ha de sobreviure com pot en el seu barri al costat d’altres pàries com ell. En un ambient de
sordidesa irrespirable, Reynaldo, anomenat “Rei de l’Havana”, viurà la llei del subsòl, la dels
baixos fons, al compartir penúries amb altres éssers marginals, com la seva veïna prostituta,
Magda, i un altre veí transvestit, Yunisleidy.
La pròpia seqüència inaugural desconcerta a tothom quan un es pensa que es troba en una
simpàtica comèdia costumista havanera i de sobte la divertida situació es rebentada per la
tragèdia i la mort, que conduirà al innocent protagonista al correccional. Amb la fugida del
reformatori arrenca, com dèiem, aquest pelegrinatge al límit per esgarrapar la vida enmig d’un
empobriment absolut, un embrutiment tan social com moral on el sexe sembla l’única baula
d’escapament.
El cineasta Agustí Villaronga no va poder rodar el film com volia en la mateixa Havana, ja que
no l’han deixat, i s’ha hagut de conformar filmant a República Dominicana. Això ha passat una
mica de factura al film ja que potser no transmet la vibració del fresc humà que batega a
l’Havana cèntrica, al notar-se en alguns moments l’excessiva dependència dels decorats, que
malmeten la credibilitat i reforcen un inoportú deix teatral. Tot i aquestes consideracions, no
cal dir que el cineasta mallorquí en surt finalment triomfant al reflectir amb tot el dolor i
desencís el vagabundeig vital d’aquestes desferres humanes arrossegant-se pel fang d’un món
sense escapatòria, on regnen tan sols la sang, el semen, l’estraperlo i la picaresca, la fam i
les penúries, l’humor i les llàgrimes.
Malaguanyat telefilm benintencionat
En la Secció Oficial del certamen basc ha competit una pel·lícula nord-americana
“Freeheld” de Peter Sollett tan carregada de tan bones intencions com de
resultats cinematogràfics nuls. Es tracta d’un film inspirat en fets reals a partir del cas
d’una exemplar inspectora de policia de New Jersey que pateix un càncer terminal, Laurel Hester
(Julianne Moore ) i procura deixar la seva pensió de viudetat a la seva companya de fet, Stacie
Andrée (Ellen Page).
Tot i ajustar-se a llei, les intencions de la policia malalta topen amb el refús de les
reaccionàries i discriminatòries autoritats locals –“freeholders”- que deneguen la pensió
reiteradament. En aquesta lluita valenta i tenaç contra els elements, Laurel i Stacie,
comptaran amb el detectiu Dan Wells (Michael Shannon), company de Laurel, enamorat d’ella, que
passarà del recel i la incomprensió en un primer moment a la digne i noblesolidaritat envers la
justa demanda de la seva companya, fins i tot, enmig del buit i l’hostilitat del propi cos de
policia.
El format de la pel·lícula s’ajusta més a un car telefilm de sobretaula amb estrelles de primer
ordre pel seu empallegós enfocament sensacionalista i lacrimogen aplicat a una història
verdadera commovedora que acaba anul·lant per complert el necessari i oportú contingut
reivindicatiu de la mateixa. Fins i tot, aquest ingredient sobre la tolerància i el respecte
envers els homosexuals i lesbianes cau en algun moment en el vergonyós ridícul per la concessió
del paper de líder jueu pels drets de la comunitat gai a un actor com Steve Carell que amb la
seva descontrolada disposició al grotesc i la comèdia burra en la present ocasió fa que
grinyoli el film fins al puntd’entrebancar-se.
Resta, com no podia ser d’altre forma, el treball de dues grans actrius, encara que molts
vegades els hi posen ben difícil. Això li passa especialment a Julianne Moore al no poder
desempallegar-se de l’estereotip de la soferta, malmesa i devastada pacient en el tram final
del film, i així poder arrancar llastimosament la llagrimeta al dòcil espectador. Fins i tot,
la presència d’un actor com Michael Shannon associat molt sovint al cinema independent resulta
enganyosa sobre l’enfocament i to del film ja que aquest mai circula per la senda d’un cinema
menys convencional o dit d’autor.
