Sorprèn l’embranzida que ha agafat la secció oficial a
competició del certamen basc en el seu primer cap de setmana. Un primers dies prometedors que
han servit per validar l’aposta del festival per seleccionar títols de cineastes units en major
o menor mesura a la història recent del mateix certamen, com la realitzadora francesa Lucille
Hadzihalilovic, el director barceloní Cesc Gay o el britànic Terence Davis.
Preparatius pel darrer comiat
El barceloní Cesc Gay ha deixat una forta empremta en els espectadors del certamen basc
amb la seva darrera pel·lícula “Truman”. Un film sobre un actor argentí de teatre que
pateix una malaltia terminal, Julián (Ricardo Darín), que es retroba a Madrid amb el seu millor
amic, Tomás (Javier Cámara), provinent de Canadà per passar uns dies plegats. El motiu del
rencontre és endreçar i gestionar els preparatius per a la mort del solitari Julián, acomiadar-
se davant l’irreversible final i, també, trobar una família adoptiva pel gos que dona títol a
la pel·lícula.
Una pel·lícula melodramàtica sobre la mort, la vida i l’amistat que es sap moure amb cura i
encert entre el drama i la comèdia amarga i irònica, procurant esquivar en tot moment la fàcil
concessió al to més lacrimogen i sentimental implícit en la història, aconseguit gràcies al
mèritd’un molt bon treball d’escriptura de diàlegs i situacions a càrrec del mateix director
català. Però els bons fonaments del film serien poca cosa si no fos pel regal d’un magistral
duet d’intèrprets d’alçada com Ricardo Darín en el paper de malalt que decideix interrompre el
tractament que segueix sobre un càncer per morir amb coratge i valentia, i Javier Cámara com
l’amic inseparable, generós i sincer que acompanya fidelment al seu amic en el difícil
recorregut d’ordenar les coses abans d’encaminar-se cap a la mort.
Fantasmagòrics mons amfibis
“Evolution” de la francesa Lucille Hadzihalilovic ha estat la proposta més
torbadora del primer cap de setmana de festival. Una proposta de genuí cinema fantàstic que
s’aporta bastant dels paràmetres del gust i la recepció en el públic que marca un festival
generalista com el de Sant Sebastià. A la realitzadora francesa li ha costat molts anys poder
aixecar el seu ambivalent i atípic projecte des del seu llunyà triomf precisament en el
festival basc amb “Innocence” l’any 2004 en la secció de Nous Directors. Tot i el pas
del temps, no cal dir que ambdós films comparteixen una atmosfera fantasmagòrica molt semblant
que llisca pels terrenys pantanosos del terror i els mons onírics.
Ara ens trobem en una illa perduda on només conviuen dones i nens, en el marc d’una enigmàtica
vila marinera enmig d’un paratge irreal –gentilesa del rodatge a l’illa volcànica de Lanzarote
-. En aquest indret predomina la uniformitat en els trets físics de les dones així com en la
indumentària, com si fos una societat maleïda i alienada, i on els nens son sotmesos a diverses
intervencions per gestar enigmàtiques criatures en un hospital tan decrèpit com sinistre. En
aquest esmunyedís i críptic film sobre la concepció i la procreació de les dones barrejat amb
els neguits infantils destaca l’escenografia plena d’inquietud i malaltissament suggeridora on
tot resta xop i humit, un món subaquàtic, amfibi, que es mou entre la terra i l’aigua.
L’atractiva raresa del film es perd a vegades en les llacunes i els buits de la narració per
desembocar en un final obert al desconcert absolut.
Els lligams de la terra mare
El cineasta Terence Davis, motiu d’una retrospectiva l’any 2008 al certamen basc,
retorna de nou a la competició després de fer-ho el 2011 amb “The deep blue sea”. El
britànic ha presentat “Sunset song”, un film de caire melodramàtic rural en terra
escocesa a començaments de segle, a partir de la novel·la de Lewis Grassic Gibbon. El film es
centra en el protagonisme d’una noia (Agyness Deyn) que creix en l’ambient d’una família
tradicional pagesa marcada per la tirania i brutalitat d’una monstruosa figura paterna (Peter
Mullan). Una noia que despertarà sobtadament a una vida esclava lligada al conreu de la terra,
forçada a arraconar la seva escolarització i les seves ànsies futures de ser professora.
En una societat dominada pels homes i les tradicions masculines, aquesta noia feta dona
descobrirà progressivament la força de la terra a la qual romandrà per sempre més unida. Un
clam d’amor a la terra fet de preciosisme, d’una exquisidesa sorprenent, recreant escenes com
autèntics “tableaux vivents”, amb presència de cants i cançons que teixeixen una càlida
atmosfera sonora. I combinació de moments d’embrutiment amb moments idealitzats, bucòlics, en
sintonia amb els desitjos i anhels satisfets d’aquesta dona coratge. Com en un cicle vital
d’alegries i desgràcies, arriben de nou moments terribles, coincidint amb l’esclat de la 1ª
Guerra Mundial i l’allistament del seu jove marit, un autèntic malson que està a punt d’enrunar
una vida aixecada amb tot l’esforç i la tenacitat d’una heroïna moderna. I ella mateixa feta
terra.
