EL FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ PROPULSA EL BONIC FILM BASC “AMAMA”
Elegia del món rural
Després de la participació de l’exitós film basc parlat en euskera en la secció oficial del
festival de Sant Sebastià de l’any passat, “Loreak”, enguany el certamen donostiarra ha operat
idèntica fórmula amb el recomanable film “Amama” d’Asier Altuna, un director que,
d’altra banda, retorna al festival després de “Bertsolari” (2011). “Amama” – àvia, en basc –
parla sense embuts de l’extinció del món rural a partir de l’esgotament del caserio como a
model d’explotació agrícola i model familiar.
Una pervivència abocada a la desaparició a l’entrar obertament en col·lisió amb el món modern i
urbà. La figura de l’àvia silenciosa s’erigeix com a tòtem d’aquest hàbitat ancià, ella esdevé
el darrer testimoni de connexió amb tota una genealogia precedent que es remuntaria fins el
neolític. En aquest context atàvic, una filla representa la rebel·lia i l’aire fresc, ella
aporta una nova manera de concebre la vida procurant conciliar allò antic i allò nou, enfront
d’una figura paterna autoritària, reaccionària i masclista.
En l’espai natural i físic del camp, associat al passat i a costums ancestrals, no tarda en
sorgir la fractura i el conflicte amb el xoc generacional. Tensions tractades sovint en el
cinema basc i internacional però que aquí rep l’empenta d’un tractament cinematogràfic que
combina el típic i convuls melodrama rural amb imatges properes al videoart, fruit de la vena
artística i creativa de la filla, o la utilització cromàtica dels colors i els seus valors
simbòlics, associats a cada personatge, per reforçar el dramatisme del conjunt.
La força perdurable dels mites
La proposta argentina “Eva no duerme” de Pablo Agüero s’acosta a la figura de dimensió
mitològica d’Eva Perón des de la gosadia prescindint dels convencionalismes dels films
històrics. Un film de ficció històric que es serveix de nombrosos fragments documentals i
sonors dels discursos i arengues d’Eva Perón, encara que farcit de diverses llicències
argumentals. Un film que comprèn el temps cronològic que va des de la seva mort el 1952, a
l’edat de 33 anys, fins a la seva sepultura definitiva a Argentina el 1974. Una figura de dona
política que va agafar una dimensió popular fora de mida i que va fer que posteriorment a la
seva mort fos utilitzada o mediatitzada pel poder en benefici propi.
El film argentí intenta compensar les limitacions pressupostàries amb certa tendència a
l’abstracció com marca d’entrada una escena inaugural a càrrec d’un militar de marina (Gael
García Bernal) que en veu en off confessa com va sepultar per sempre més a Eva Perón. El film
procura evadir aquesta precarietat de mitjans creant tres moments forts, claus, corresponents a
l’increïble trajecte que va seguir el cadàver de la difunta esposa de Perón. Són tres escenes
rodades en un format de pla-seqüència de to claustrofòbic amb escassos personatges i un ús del
so amplificat que emfasitza la intensitat i fisicitat de les escenes.
Aquesta coproducció hispano-francesa-argentina focalitza la primera escena en el tanatori amb
la figura destacada del seu embalsamador (Imanol Arias), després retrata el transport clandestí
del cos profanat a càrrec d’un sinistre militar argentí (Denis Lavant) que es barallarà amb el
soldat que ha de custodiar el fèretre, i el tercer episodi es centra en el moment en què el
segrestat dictador general Aramburu (Daniel Fanego) es troba en un amagatall d’un grup
terrorista peronista per esbrinar on es troba el cos amagat d’Eva. Tot i l’atreviment formal i
l’esforç d’indagació històrica, al final, queda una sensació general de descompensació i
irregularitat, en què l’espectador no acaba mai d’entrar en el film.
Crim i càstig
Entre les pel·lícules exhibides en la secció Perles del certamen donostiarra convé aturar-nos
en Woody Allen i el seu juganer film sobre la figura del crim perfecte a “Irrational
man”. La seva nova proposta ens presenta a Abe Lucas (Joaquin Phoenix), un professor de
filosofia deprimit destinat a una petita universitat de províncies, l’arribada del qual
desvetllarà ben aviat l’interès de dues dones. Una companya professora casada, Rita Richard
(Parker Posey), anhela trencar la rutina i l’avorriment de la seva vida per tenir una aventura
passional i fugir a Europa. D’altra banda, Jill Pollard (Emma Stone –tant encisadora com a
“Magia a la luz de la luna”), estudiant de filosofia i propensa al romanticisme, malgrat
està promesa amb un jove, progressivament se sent atreta pietosament pel trist i desgraciat
professor.
Les relacions afectives semblen sembrar la llavor d’una nova comèdia romàntica a tres bandes,
però aquesta intriga sentimental es nodrirà dels enrevessats dilemes morals i ètics sobre
l’assassinat continguts en films tan notables com “Delitos y faltas” o “Match
Point”. L’atzar d’una conversa aliena en un restaurant sobre un jutge injust, que caldria
penalitzar pel mal que comet a terceres persones, serà el clic definitiu que farà despertar a
la vida a l’ensopit i desmotivat professor. Abe troba l’anhelat impuls vital que cercava en la
seva dissortada vida igual que Raskolnikov a “Crim i càstig” de Dostoievski.
Un refregit de cites filosòfiques de Kant, Kierkegard i els existencialistes en aquest campus
universitari serviran per conduir-nos amb aparent lleugeresa vers un lúdic joc d’especulacions
i raonaments que giren sobre la necessitat o la condemna d’un crim benintencionat. I amb plaer
i entusiasme ens capfiquem i ens deixem atrapar en el relliscós i seductor territori de la
perfídia humana amb seves intrigues, sospites, hipòtesis, conjures, complicitats, culpes i
temors.
