BON NIVELL CINEMATOGRÀFIC SOBRE UNA CATIFA ROJA FARCIDA DE GLAMOUR A SITGES
Sitges 2015 ja ha arrencat i ho ha fet amb l’accentuada expectació que han despertat figures com Oliver Stone, Terry Jones, Nicolas Winding Refn i Eli Roth, que han trepitjat la catifa vermella aquest primer cap de setmana. The Witch, dirigida per Robert Eggers, va obrir el festival el divendres amb bona nota. Un film sobre bruixes d’essència clàssica però en la que l’enginy recau en una sòlida direcció, justament premiada al Festival de Sundance d’enguany. Una poció de tensió que manté el neguit gràcies a la fetilleria rigorosament documentada amb aires de Sidney Hayers. La sessió l’han completat la presentació del curt Consumo responsable (Nivel 7), dirigit per Santiago Segura, en el marc del projecte Cinergia de Gas Natural Fenosa i la projecció oberta al públic de la primera temporada de Twin Peaks a l’Espai Movistar+, entre d’altres.
El cap de setmana començava intens a la Blanca Subur amb un dissabte on es retia homenatge a un dels grans de la indústria cinematogràfica internacional: Oliver Stone. El Festival ha extès l’estora luxosa per rebre al cèlebre director i productor nord-americà, que ha rebut, en un multitudinari acte a l’Auditori, el Gran Premi Honorífic del Sitges. Stone, amb tres premis Oscar i cinc Globus d’Or al seu palmarès i autor de films inesborrables com Platoon, Wall Street o JFK, ha compartit la seva experiència i coneixements en una atapeïda Màster Class a la sala Tramuntana. A través de les preguntes dels assistents, Stone ha repassat diversos films de la seva dilatada carrera, com Natural Born Killers, Nixon o World Trade Center, o la seva darrera faceta com a director de documentals. Stone ha resumit la seva manera d’afrontar cada projecte que endega amb tres paraules, “visió, imaginació i inspiració”.
Oliver Stone, però, no ha estat l’únic homenatjat a Sitges. El cineasta japonès Sion Sono ha estat guardonat amb el Premi Màquina del Temps, per la seva creativa i prolífica carrera cinematogràfica. No en va, el realitzador presenta en aquesta 48a. edició fins a tres pel·lícules, una d’elles és l’esbojarrada Tag, un tifó que dissecciona gèneres i trames de forma delirant. Gràcies al seu humor trash, a vegades repetitiu, amenitzava aquest festival grotesc i és que l’humor no és un ingredient exempt del festival, capaç de programar comèdies com Absolutely Anything de Terry Jones, una disbauxa absoluta segellada pels Monty Phyton. Els anglesos dediquen el temps suficient a esbossar els seus homes entremaliats de mitjana edat a fi que el viatge alienígena valgui la pena i sigui, fins i tot, significatiu per a alguns d’ells. Un sci-fi satíric que barreja la paròdia de gèneres, l’humor verbal àgil i el caos absurd.
El cinema català ha estat també protagonista aquesta setmana amb el torn d’El Cadàver d’Anna Fritz, l’òpera prima d’Héctor Fernández Vicens, cinta sorgida de la factoria ESCAC que s’endinsa en les fantasies pernicioses de tres joves. Un film intens que exprimeix molt bé una premissa controvertida -ratllant la polèmica- però que defineix molt bé la nova corrent de cineastes catalans, capaços d’innovar amb un pressupost i un espai reduït. Per la seva part, el cinema Prado omplia la seva sala amb l’equip de La novia, amb la directora, Paula Ortiz, i l’actriu Leticia Dolera al capdavant, presentat als assistents aquesta imaginària pel·lícula, una excel·lent adaptació de Bodas de sangre, de Federico García Lorca, que obrirà la secció Noves Visions One. Secció que comptava, hores abans, amb The Face on an Angel, una cinta fallida que divaga entre gèneres i subterfugis. El resultat, a part de confirmar-nos que l’àngel de la guàrdia de Michael Winterbottom s’ha agafat vacances, és un relat tediós i sense rostre.
Un dels films més interessants del festival no és ficció sinó animació, es tracta d’Anomalisa, un stop motion de la mà de Charlie kaufman que medita amb melangia sobre la condició humana. Una peça artesanal que desprèn molta sensibilitat i que porta l’empremta d’un dels autors amb més personalitat de Hollywood, guionista de Cómo ser John Malkovich o ¡Olvídate de Mi! Un regal per l’espectador agut que demana una reflexió profunda sobre la infelicitat i els patrons establerts. The Gift era també un present però pel gènere del thriller, embolcallat amb un llaç de varis girs efectistes que ha empaquetat el mateix Joel Edgerton, debutant com a director. Altres obsequis pels amants del gènere era We are still here (Ted Geoghegan), un splatter sense pretensions encobert per una cinta de terror clàssica o The Hallow (Corin Hardy), que seguint en la mateixa línia sorprenia amb un apòleg celta ben construït, a vegades eclipsat per la mateixa teúrgia de la crònica.
El diumenge, abans de que un plugim inesperat refresqués Sitges, els otakus varen tenir el seu moment esperat per partida doble amb la projecció d’ Attack on Titan 1 i 2, de Shinji Higuchi, l’adaptació del manga homònim –un dels més representatius d’aquests últims anys- el qual dibuixa la història d’uns colossos que es dediquen a atacar a la humanitat. Un film acompanyat d’expectació, d’una banda sonora i uns efectes especials solvents, però diluït per una marató ciclòpia i l’exigència dels més devots. El cinema asiàtic seguia l’endemà amb la coreana The Treacherous, de Min Kyu-dong, una bacanal de 1245 minuts (segon el programa de mà) que il·lustrava total luxúria degut a la recerca de la millor selecció de concubines impulsada per un rei depravat. Un relat que tot i la superficialitat de l’argument, gaudeix de sofisticació i d’una lírica visual que el mateix Owon podria haver signat.
El binomi que formen el director Eli Roth i el guionista i productor Nicolás López ha arribat avui a la tarda a Sitges per presentar el seu darrer treball junts. El director s’ha mostrat proper, sincer (no s’amagava del cànem consumit hores abans) i sobretot agraït de ser a la població catalana una vegada més. Sense negar referències com Fatal Atraction, Funny Games o Hard Candy, ha explicat que amb Knock Knock ha volgut “explorar més la vessant del terror psicològic i que ha rebaixat el nivell de sang i vísceres més habitual en ell”. Així que la trama no enganyarà a l’espectador però si a un Keanu Reeves dubtós que sucumbirà al joc d’argúcia dissenyat astutament per unes noies atractives de Beverly Hills. Entreteniment pur de la mà d’un presumptuós realitzador de Massachussetts, que de ben segur no defraudarà a l’espectador de crispetes.
Amb el sol gairebé ja post, Valentín Javier Diment presentava la seva aposta personal, una raresa narrativa anomenada El eslabón perdido que mostra l’estament més distorsionat d’una societat provinciana, no exempta d’estralls, violència i sexe dual. Una estranya fusió elaborada des d’un prisma crític i sever, que l’argentí sap conduir amb un ritme escaient. D’aquesta forma es cloïa un cap de setmana intens d’on es destaquen el bon estat de salut del festival i l’altíssim (massa i tot) grau de mobilització demostrat en actes d’ultratomba com el que va omplir els carrers de la vila de Sitges amb legions de zombis a la recerca de cervells frescos. Missatge per als supervivents: encara queda una setmana d’apostes cinematogràfiques per degustar. No us les perdeu!
