EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA S’ACOMIADA AMB BONA NOTA
Aquest dissabte s’anunciava el palmarès del Sitges 2015,
on The Invitation es proclamava com la gran guanyadora del certamen. Un thriller
juganer i eficaç, que construeix un remarcable nivell de tensió. Aquest exercici bellament
modulat és, segurament, el millor treball de Karyn Kusama, que també té entre les seves obres
una nominada als Razzie (Jennifer’s Body).
Durant la roda de premsa, el jurat destacava l’alt nivell de les pel·lícules presentades – no
els hi faltava raó - i en resum, que havia estat una edició molt competitiva. L’altre
guanyadora d’aquesta 48a edició era The Final Girls, de Todd Strauss-Schulson, un
slasher que obtenia dos guardons: el Premi Especial del Jurat i el Premi al Millor Guió.
El jurat concedia el Premi a la Millor Direcció a S. Craig Zhaler, per Bone Tomahawk.
També atorgava el Premi a la Millor Interpretació Femenina a Pili Grogne pel seu paper a Le
tout nouveau testament i el Premi a la Millor Interpretació Masculina per Joel Edgerton,
protagonista –i director– de The Gift, un regal pel gènere del suspens, embolcallat amb
un llaç de varis girs efectistes.
Els assistents de la 48a. edició varen atorgar el Premi del Públic de la Secció Panorama
Fantàstic a la producció El Eslabón Podrido, una cinta que mostra l’estament més
distorsionat d’una societat provinciana no exempta d’estralls, violència i sexe llardós. Una
estranya fusió elaborada des d’un prisma crític i sever, que l’argentí Valentín Javier Diment
ha sabut conduir amb un ritme escaient.
Pel que fa a la Millor Animació, aquesta ha recaigut a Miss Hosukai, l’estampa d’un
mestre de la il·lustració esbossada per un altre mestre, Keichi Hara. Un fresc inoblidable que
competia durament amb The Boy and the Beast, anime que confirma el predomini d’un altre
institutor de l’animació, Mamoru Hosoda, un especialista en fusionar fantasia i
contemporaneïtat.
Per altra banda, Belladonna of Sadness esdevenia com la peça rara i animada del
festival, una còpia restaurada (en 4K) ideada per Osamu Tezuka, el pare del manga japonès.
Sense desviar-nos gaire de l’univers otaku, es projectava també la nova entrega de Bola de Drac
Z (Resurrection F), una versió fidel i bufonesca que suposava una delícia pels fans de
la saga enmig d’un dissabte festiu.
Referent al cinema asiàtic, Veteran s’emportava el premi a la Millor Pel·lícula de Focus
Àsia. Un elaborat relat amb equilibri, control i una execució tècnica gairebé impecable. Aquest
thriller policíac, dinàmic i ple de girs de la mà de Kim Seong-hun, combina un recarregat
suspens amb espurnes d’humor negre made in Seul.
I és que el festival està revelant, any rere any, una indústria seulita emergent, la qual ens
ha descobert, en aquesta i en anteriors edicions, un gran ventall de formats i narratives.
Aquest és també el cas d’Assassination, de Choi Dong-hoon, que irrompia com un avalot a
la mateixa secció amb un llarg trepidant i punyent, ambientat als anys trenta.
Abans de que la línia temporal esvaís el festival, Endorphine, una faula onírica sobre
l’existència d’André Turpin, es convertia en una de les sensacions. Tampoc quedaran en l’oblit
títols tant suggeridors com Zoom, un compendi endimoniadament deliciós. Un viatge
metafísic i multidisciplinari signat per Pedro Morelli, que ampliava els límits de la
originalitat a Noves Visions.
Precisament aquesta secció la coronava Anomalisa com la triomfadora absoluta. Un stop
motion de la mà de Charlie Kaufman que medita amb melangia sobre la condició humana. Una peça
artesanal que desprèn molta sensibilitat i que porta l’empremta d’un dels autors amb més
personalitat de Hollywood, guionista de Cómo ser John Malkovich o ¡Olvídate de Mi!
Un obsequi per l’espectador agut que demana una reflexió profunda sobre la infelicitat i
els patrons establerts.
De les 169 pel·lícules que integraven les diferents seccions del Sitges 2015, també destaquem
cintes que podrien haver-se emportat algun guardó com és el cas de Cemetery of
Splendour, que invocava a l’espectador amb un apòleg evocador - introduint suaument
elements fantàstics - sense renunciar a l’austeritat intrínseca d’Apichatpong Weerasethakul (un
clàssic ja a les últimes edicions del festival).
Sense allunyar-nos del continent asiàtic, a mitja setmana varem poder degustar Nowhere
girl, d’un Mamoru Oshii (The Sky Crawlers, Avalon o Ghost in the
Shell) en estat de gràcia. Aquesta producció japonesa és una paràbola impregnada d’una
delicadesa feridora, on les notes de Mozart suposen l’albaïna abans d’un esclat bèl·lic
sorprenent.
Un dels films que va suscitar més expectació a finals de setmana fou Victoria, de
Sebastian Schipperés, que triomfava unes setmanes abans al Festival de Berlin. Victoria
(l’heroïna principal) és intrèpida, propera i sensual com la mateixa Laia Costa, actriu
catalana amb gran projecció que ens delectava a través de la catifa roja el mateix divendres.
La secció oficial d’aquest final de setmana però, llançava focs d’artifici gràcies a Yakuza
Apocalypse, de Takashi Miike. Se’ns acaben els sinònims (des dels més positius als més
extravagants) per definir al referent nipó, però el que si podem definir és el film que ens
ocupa, com un dels llargmetratges més anarquistes de Miike. Surrealisme il·limitat i reguardós
d’un realitzador que confessava als jardins del Melià: “com més madur sóc, faig un cinema
més jovenívol i despreocupat”.
Les notes negatives requeien a Journey to the shore, que sincretitza molt bé el món dels
vius amb el dels morts però abusa d’espiritualitat. The Dead Room tampoc convencia dins
de la secció Panorama Fantàstic, un conte de terror que no aprofita les cartes que mostra,
perdent la partida de la por contra l’espectador. Altrament, Macbeth, tot i ser colossal
com el mateix Fassbender, no persuadia ni als més teatrals, i és que el bromall del camp de
batalla entela tènuement el relat.
En aquest esprint abans d’arribar a la meta del Festival -on els zombis del primer cap de
setmana quedaven enrere i només els cinèfils afamats arribaven al desenllaç- es varen poder
veure apostes tan curioses com The Legend of Barney Thompson, interpretat i dirigit per
Robert Carlyle. Probablement la que és la millor comèdia negra d’enguany, tot gràcies a una
sàtira incessant i vibrant.
Finalment, es mereix un apartat propi una de les millors pel·lícules fora de competició. Es
tracta de l’últim llenç de Hou Hsiao-Hsien, que va guanyar el premi a millor director al
Festival de Cannes 2015 i que ens deixa entreveure una altra obra mestra després de Flores
de Shanghai. The Assassin, el seu últim treball, ens trasllada a la liberalitat absoluta a
través de pura lírica visual. Un símptoma de que el festival pot anar guanyant espectadors,
rigor artístic i qualitat.
