S’estrena a casa nostra la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or del passat Festival Internacional de Cinema de Cannes, “Dheepan” del francès Jacques Audiard. Un reconeixement potser excessiu pel film en el marc de la competició del certamen francès que es va produir en detriment d’altres films més rodons com “Carol” de Todd Haynes o “Son of Saul” del debutant László Nemes. Tot i així, es tracta d’un nou èxit per Audiard que ens evoca també el Gran Premi en el mateix film de Cannes per un ferotge i virulent film “Un profeta” (2009) que va impulsar decisivament el desembarcament del seu cinema al nostre país.
“Dheepan” és un melodrama de caire social rodat amb l’energia i la vibració habitual en Audiard que afronta el tema de la immigració estrangera. I ho fa centrant-se en la vida de tres refugiats polítics de Sri Lanka enviats a França després de suplantar la identitat d’una família morta per poder així escapar d’aquesta zona en conflicte. El grup està integrat per un combatent de la guerrilla tàmil que deixa les armes, Deephan (Jesuthasan Anthonythassan) - el protagonista que dóna títol al film-, una dona sola desplaçada, Yalini (Kalieaswari Srinivasan), i una nena orfe, Illayaal (Claudine Vinasithamby).
La vida no serà fàcil per aquesta família en precari, unida per les circumstàncies, que procura començar de nou i refundar-se en el nou país d’acollida. Així hauran d’aprendre a sobreviure i combatre de nou, ara en un barri marginal francès, on Dheepan troba feina com a conserge d’un immoble conflictiu en aquest suburbi. Una barriada en què els carrers semblen estar sempre en agitació i flames per culpa de bandes de traficants que apliquen la seva llei criminal.
Més enllà de l’entorn hostil i violent de la zona perifèrica on viuen, els protagonistes també arrosseguen el pes dels records i les seqüeles del conflicte armat de Sri Lanka. També viuen desavinences domèstiques en aquesta simulada unitat familiar ja que Yalini sempre ha tingut la intenció d’anar a Anglaterra a casa d’una cosina i no pensa romandre a França, on acaben d’instal·lar-se.
Jacques Audiard torna a controlar amb magisteri de principi a fi els mecanismes de les bones històries, ben dotades de càrrega emocional, mentre provoca la seva detonació precisa en els moments justos. Tot i algunes coses discutibles, com crear la impressió d’endinsar-se en un film de guerra aprofitant el context urbà dels barris més desfavorits, no cal dir que el director francès teixeix un potent film sobre la persistència i insistència del passat, la batalla diària per la supervivència en entorns degradats i les dificultats diàries en la difícil, patidora i miraculosa vida col·lectiva i familiar.
