S’estrena a casa nostra la pel·lícula guanyadora de la Palma
d’Or del passat Festival Internacional de Cinema de Cannes, “Dheepan” del francès
Jacques Audiard. Un reconeixement potser excessiu pel film en el marc de la competició
del certamen francès que es va produir en detriment d’altres films més rodons com “Carol” de
Todd Haynes o “Son of Saul” del debutant László Nemes. Tot i així, es tracta d’un nou èxit per
Audiard que ens evoca també el Gran Premi en el mateix film de Cannes per un ferotge i virulent
film “Un profeta” (2009) que va impulsar decisivament el desembarcament del seu cinema al
nostre país.
“Dheepan” és un melodrama de caire social rodat amb l’energia i la vibració habitual en Audiard
que afronta el tema de la immigració estrangera. I ho fa centrant-se en la vida de tres
refugiats polítics de Sri Lanka enviats a França després de suplantar la identitat d’una
família morta per poder així escapar d’aquesta zona en conflicte. El grup està integrat per un
combatent de la guerrilla tàmil que deixa les armes, Deephan (Jesuthasan Anthonythassan)
- el protagonista que dóna títol al film-, una dona sola desplaçada, Yalini (Kalieaswari
Srinivasan), i una nena orfe, Illayaal (Claudine Vinasithamby).
La vida no serà fàcil per aquesta família en precari, unida per les circumstàncies, que procura
començar de nou i refundar-se en el nou país d’acollida. Així hauran d’aprendre a sobreviure i
combatre de nou, ara en un barri marginal francès, on Dheepan troba feina com a conserge d’un
immoble conflictiu en aquest suburbi. Una barriada en què els carrers semblen estar sempre en
agitació i flames per culpa de bandes de traficants que apliquen la seva llei criminal.
Més enllà de l’entorn hostil i violent de la zona perifèrica on viuen, els protagonistes també
arrosseguen el pes dels records i les seqüeles del conflicte armat de Sri Lanka. També viuen
desavinences domèstiques en aquesta simulada unitat familiar ja que Yalini sempre ha tingut la
intenció d’anar a Anglaterra a casa d’una cosina i no pensa romandre a França, on acaben
d’instal·lar-se.
Jacques Audiard torna a controlar amb magisteri de principi a fi els mecanismes de les bones
històries, ben dotades de càrrega emocional, mentre provoca la seva detonació precisa en els
moments justos. Tot i algunes coses discutibles, com crear la impressió d’endinsar-se en un
film de guerra aprofitant el context urbà dels barris més desfavorits, no cal dir que el
director francès teixeix un potent film sobre la persistència i insistència del passat, la
batalla diària per la supervivència en entorns degradats i les dificultats diàries en la
difícil, patidora i miraculosa vida col·lectiva i familiar.
