Després de films tan atractius com “Incendies” (2010), “Prisioners” (2013) o “Enemy” (2013), el
director quebequès Denis Villeneuve incideix de nou en personatges arrossegats als
tremolosos i inestables terrenys de l’ambigüitat, l’estranyesa i les contradiccions personals.
Ara ho torna a remarcar en el film nord-americà “Sicario” i en un format com el gènere
del narcothriller amb sicaris i traficants de droga que operen a la zona fronterera entre
Estats Units i Mèxic, una zona calenta convertida en terra de ningú.
La pel·lícula té una punyent arrencada amb la seqüència contundent d’una rutinària missió
policial de detenció d’uns delinqüents comandada per l’agent del FBI Kate Macy (Emily
Blunt) que culmina amb la descoberta d’una casa a Arizona amb les parets farcides de
cadàvers i després una explosió trampa que deixa tot l’operatiu ben tocat. A partir d’aquí,
una agents del govern nord-americà, Alejandro (Benicio del Toro) i Matt Graver (Josh
Brolin), especialitzats en operacions secretes de càstig als narcos amb patrulles formades
per sicaris, recluten a la trasbalsada Kate per a les seves accions punitives.
A través dels ulls d’una idealista Kate, el film aleshores comença a plantejar-se els límits
i/o la necessitat de la guerra bruta amb accions clandestines com incursions en territori
mexicà per atrapar el cap d’un càrtel de la droga mexicà. Com en l’ull de l’huracà, Kate es veu
empesa a participar en una espiral de violència, enmig del dilema que es planteja entre
il·legalitat i legalitat, fins a quedar atrapada en un parany difícil de descabdellar, i
endinsant-se en el cor de les tenebres amb aquests raids de venjança fora de la llei.
Al capdavall, el film és un entreteniment discret tot i la coartada ètica de fons. Un film que
malauradament no deixa massa petjada per culpa de transitar sense rauxa de personalitat per un
espai fílmic tan ple d’arestes com sobreexposat en el cinema els darrers temps, en films de
referència com “Traffic” (2000, Steven Soderberg) o aproximacions més recents com “Salvajes”
(2012, Oliver Stone) o “El consejero” (2013, Ridley Scott). Ens deixa, això sí, algunes escenes
ressenyables com l’esmentat inici, i moments d’acció rodats amb visió nocturna o les irreals
preses aèries del desert. En aquest terreny conegut, el porto-riqueny Benicio del Toro torna a
repetir en el perfil registrat per ell mateix de personatge tan fascinant i atractiu com
perillós, fosc i tèrbol, mentre la segura i decidida Emily Blunt s’esforça per mostrar tota la
seva vulnerabilitat i fragilitat creixent.
