Després de films tan atractius com “Incendies” (2010), “Prisioners” (2013) o “Enemy” (2013), el director quebequès Denis Villeneuve incideix de nou en personatges arrossegats als tremolosos i inestables terrenys de l’ambigüitat, l’estranyesa i les contradiccions personals. Ara ho torna a remarcar en el film nord-americà “Sicario” i en un format com el gènere del narcothriller amb sicaris i traficants de droga que operen a la zona fronterera entre Estats Units i Mèxic, una zona calenta convertida en terra de ningú.
La pel·lícula té una punyent arrencada amb la seqüència contundent d’una rutinària missió policial de detenció d’uns delinqüents comandada per l’agent del FBI Kate Macy (Emily Blunt) que culmina amb la descoberta d’una casa a Arizona amb les parets farcides de cadàvers i després una explosió trampa que deixa tot l’operatiu ben tocat. A partir d’aquí, una agents del govern nord-americà, Alejandro (Benicio del Toro) i Matt Graver (Josh Brolin), especialitzats en operacions secretes de càstig als narcos amb patrulles formades per sicaris, recluten a la trasbalsada Kate per a les seves accions punitives.
A través dels ulls d’una idealista Kate, el film aleshores comença a plantejar-se els límits i/o la necessitat de la guerra bruta amb accions clandestines com incursions en territori mexicà per atrapar el cap d’un càrtel de la droga mexicà. Com en l’ull de l’huracà, Kate es veu empesa a participar en una espiral de violència, enmig del dilema que es planteja entre il·legalitat i legalitat, fins a quedar atrapada en un parany difícil de descabdellar, i endinsant-se en el cor de les tenebres amb aquests raids de venjança fora de la llei.
Al capdavall, el film és un entreteniment discret tot i la coartada ètica de fons. Un film que malauradament no deixa massa petjada per culpa de transitar sense rauxa de personalitat per un espai fílmic tan ple d’arestes com sobreexposat en el cinema els darrers temps, en films de referència com “Traffic” (2000, Steven Soderberg) o aproximacions més recents com “Salvajes” (2012, Oliver Stone) o “El consejero” (2013, Ridley Scott). Ens deixa, això sí, algunes escenes ressenyables com l’esmentat inici, i moments d’acció rodats amb visió nocturna o les irreals preses aèries del desert. En aquest terreny conegut, el porto-riqueny Benicio del Toro torna a repetir en el perfil registrat per ell mateix de personatge tan fascinant i atractiu com perillós, fosc i tèrbol, mentre la segura i decidida Emily Blunt s’esforça per mostrar tota la seva vulnerabilitat i fragilitat creixent.
