Després de films d’ampli reconeixement com “Gomorra” (2008) i “Reality” (2012), premiades amb
el Gran Premi del Jurat de Cannes, el director italià Mateo Garrone ens proposa una
pel·lícula tan atrevida i exuberant com fallida, “El cuento de los cuentos/Il racconto dei
racconti”, a partir de l’univers màgic i fantàstic del contista italià Giambattista Basile
ambientat en una època medieval llunyana.
“El cuento de los cuentos” és una ambiciosa i vistosa operació que compta amb un repartiment
internacional conformat, entre altres, per Salma Hayek, Vincent Cassel, John
C. Reilly o Toby Jones, i rodada també en anglès. Una estratègia comercial i
mediàtica que, al capdavall, provoca un dels principals handicaps del film, on resten malmesos
tant al to com la proximitat requerida.
El film aposta pel meravellós a través d’un seguit de situacions protagonitzades per genuïnes
figures dels contes universals com dracs, reis, princeses, ogres i embruixos i encants que
possibiliten tota mena de transformacions. Garrone imprimeix certa bellesa en alguns moments
vaporosos i flotants, encomana un atractiu sentit del fantàstic en l’ús de bells escenaris
naturals, es deixa temptar en ocasions pel costat gòtic, tortuós, malsà i extrem d’algunes
situacions; mentre en altres moments aposta per la paròdia i la deconstrucció tot jugant amb
els referents clàssics.
En termes generals podríem afirmar que Garrone prova d’anar en totes direccions però sense un
objectiu clar. Les històries que avancen de forma paral·lela s’abandonen aleatòriament i quan
sembla que acaben per entrecreuar-se finalment en la (falsa) conclusió del conte, és per
certificar la falta de rumb i de direcció. Com en totes les faules i contes, tan sols sembla
perviure el motiu central repetit, la lliçó, l’ensenyança, i és que tota destrucció comporta un
naixement, que cada acte desemboca inexorablement en un altre, en una cadena de quid pro quo
indeturable i infinita.
