El descens a l’infern de l’horror dels camps d’extermini
nazis, reflectit com mai ho havíem vist ni sentit en la insòlita proposta fílmica “El hijo
de Saúl/Saul fia” del debutant cineasta hongarès László Nemes, ja el van fer
mereixedor del Premi Especial del Jurat al passat Festival de Cannes 2015 i, recentment, ser
premiada com a millor pel·lícula de parla no anglesa en els Globus d’Or.
En aquest univers de destrucció que va ser l’Holocaust, Saul (Géza Röhrig), membre dels
Sonderkomando – jueus al servei de la maquinària d’extermini nazi –, descobreix en silenci el
cos d’un noi entre la pila dels cadàvers gasejats quan encara respira agònicament, moments
abans que un oficial alemany l’ofegui per sempre. A partir d’aquí arranca la gesta secreta i
impossible d’aquest home que vol preservar el cos del noi, com si fos el seu propi fill, per
donar-li un funeral jueu com cal. Una determinació insensata, de pura bogeria, feta a través de
contactes, confessions, secrets i amagatalls per procurar-se un rabí per donar-li el darrer
comiat.
Podria ser un amor de pare, però és més aviat un gest de dignitat d’un home embrutit per la
seva feina, dut fins a l’extrem en el seu va intent de preservar un racó d’humanitat enmig de
la barbàrie absoluta. I és que els camps imposen un món alienat on no es permet mostrar
sentiments, i la voluntat humana és dominada i esclavitzada enmig dels engranatges d’aquesta
fàbrica del terror. Un horror que es pot mastegar i sentir sense haver de recórrer a ensenyar
la cruesa de la matança indiscriminada. Aquesta forma d’entreveure el què passa en aquest
viatge al cor de les tenebres consisteix en una càmera enganxada a l’esquena i al cos del
protagonista, seguint i precedint els seus desplaçaments.
Una càmera que participarà en les tasques d’empènyer els presos a la càmera de gas, carretejar
cossos morts, dur els morts al crematori, llençar les cendres al riu o viure la rebel·lió dins
del propi camp. Un recurs narratiu i estètic que crea una sensació immersiva, com si d’un pla-
seqüència únic es tractés, amb la presència absolutista del protagonista, que també dóna la
impressió de veure i viure un film rodat en primeríssima persona, reproduint un punt de vista
subjectiu.
I després convé destacar especialment un ús excepcional i únic de la banda de so convertida en
una polifonia fúnebre de sons, crits, ordres, insults, xiuxiuejos, cops, trets o xiscles, un
paisatge sonor que incorpora d’alguna manera allò que les curoses imatges prefereixen no
mostrar. Aquesta simfonia macabra de la cerimònia de la destrucció de l’Holocaust és un rèquiem
fet de sonoritats barrejades, solapades, gens harmòniques, que emet una brutícia sonora tan
escruixidora pel que evoca, com feridora per l’embat que experimenta l’espectador.
