Després de guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera per la meravellosa “La gran
belleza”(2013), el napolità Paolo Sorrentino retorna a les pantalles de casa nostra amb
renovada i arrauxada força en una pel·lícula tan pretensiosa com controvertida
“Juventud”. Un megalòman film que, després de passar per la corda fluixa de l’aparador
del Festival de Cannes, s’ha erigit recentment en la gran triomfadora de la darrera edició del
Premis del Cinema Europeu de 2015 on va conquerir guardons tant importants com el de millor
pel·lícula, millor director i, també, millor actor pel veterà i incombustible Michael
Caine.
En aquesta operística obra, tant o més ambiciosa que l’anterior, Sorrrentino ha comptat ara amb
l’empenta d’una coproducció europea, ha rodat en anglès i ha estat acompanyat d’un repartiment
internacional de vertigen. “La juventud” ens presenta a dos vells amics octogenaris i consogres
que s’hostatgen com cada any en un balneari suís entre valls alpines. Són el compositor retirat
Fred Ballinger (Michael Caine), que es nega a la petició d’interpretar davant de la reina una
de les seves brillants composicions, i el realitzador Mick Boyle (Harvey Keitel), que
està enllestint les darreres frases del seu últim i testamentari llargmetratge.
La fastuosa pel·lícula compta amb una construcció fragmentària, episòdica, fins a desbordar-
se amb grapats d’esquetxos promoguts per la incorporació de nous protagonistes secundaris amb
les seves respectives històries. Com passa amb la filla i representant artística de Fred, Lena
(Rachel Weisz); un jove actor de cinema tan adorat com frustrat pel seu famós paper de
robot i que prepara el seu nou paper, Jimmy Tree (Paul Dano); o la veterana estrella
Brenda Morel (Janet Fonda) que arriba per enviar a fer punyetes al director Mick.
Un film que parla de tot i de res, d’allò greu i d’allò lleuger, de la vellesa i la joventut,
que mira al passat i alhora al futur, que burxa dins de la família i en els fills, i que es
deixa aclaparar melancònicament pel pòsit que resta de tot plegat. Un film desequilibrat en la
seva desmesura, erràtic en el seu dispers enfocament calidoscòpic i esmaperdut en la pretesa
voluntat pontificadora dels seus discursos, aforismes i sentències. Però, tanmateix, un film
absolutament magistral en l’art de combinar el grotesc i el sublim, allò ridícul i allò bell.
Un film dotat de molts moments d’una brillantor i elegància visual difícilment imitable, cops
de geni espatarrants, llampecs encegadors de talent. Imatges prodigioses d’un film narcisista.
