Després de guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera per la meravellosa “La gran belleza”(2013), el napolità Paolo Sorrentino retorna a les pantalles de casa nostra amb renovada i arrauxada força en una pel·lícula tan pretensiosa com controvertida “Juventud”. Un megalòman film que, després de passar per la corda fluixa de l’aparador del Festival de Cannes, s’ha erigit recentment en la gran triomfadora de la darrera edició del Premis del Cinema Europeu de 2015 on va conquerir guardons tant importants com el de millor pel·lícula, millor director i, també, millor actor pel veterà i incombustible Michael Caine.
En aquesta operística obra, tant o més ambiciosa que l’anterior, Sorrrentino ha comptat ara amb l’empenta d’una coproducció europea, ha rodat en anglès i ha estat acompanyat d’un repartiment internacional de vertigen. “La juventud” ens presenta a dos vells amics octogenaris i consogres que s’hostatgen com cada any en un balneari suís entre valls alpines. Són el compositor retirat Fred Ballinger (Michael Caine), que es nega a la petició d’interpretar davant de la reina una de les seves brillants composicions, i el realitzador Mick Boyle (Harvey Keitel), que està enllestint les darreres frases del seu últim i testamentari llargmetratge.
La fastuosa pel·lícula compta amb una construcció fragmentària, episòdica, fins a desbordar-se amb grapats d’esquetxos promoguts per la incorporació de nous protagonistes secundaris amb les seves respectives històries. Com passa amb la filla i representant artística de Fred, Lena (Rachel Weisz); un jove actor de cinema tan adorat com frustrat pel seu famós paper de robot i que prepara el seu nou paper, Jimmy Tree (Paul Dano); o la veterana estrella Brenda Morel (Janet Fonda) que arriba per enviar a fer punyetes al director Mick.
Un film que parla de tot i de res, d’allò greu i d’allò lleuger, de la vellesa i la joventut, que mira al passat i alhora al futur, que burxa dins de la família i en els fills, i que es deixa aclaparar melancònicament pel pòsit que resta de tot plegat. Un film desequilibrat en la seva desmesura, erràtic en el seu dispers enfocament calidoscòpic i esmaperdut en la pretesa voluntat pontificadora dels seus discursos, aforismes i sentències. Però, tanmateix, un film absolutament magistral en l’art de combinar el grotesc i el sublim, allò ridícul i allò bell. Un film dotat de molts moments d’una brillantor i elegància visual difícilment imitable, cops de geni espatarrants, llampecs encegadors de talent. Imatges prodigioses d’un film narcisista.
