BON NIVELL CINEMATOGRÀFIC SOBRE UNA CATIFA FARCIDA DE GLAMUR A LA BERLINALE
La 66a edició de la Berlinale ja ha arrencat i ho ha fet amb l’accentuada expectació que
han despertat algunes figures com George Clooney, Josh Brolin, Tilda Swinton o Channing Tatum,
que ja han trepitjat la Potsdamer Platz el passat dijous. Hail, Caesar!, dirigida per
Ethan i Joel Coen, va obrir el festival comptant amb la presència de gairebé tot l’equip menys
l’absència (lamentablement) de l’encisadora Scarlett Johansson. Un film inaugural que
curiosament va regalar més rialles a la roda de premsa que durant la projecció i és que els dos
talentosos germans jueus, que han mostrat al llarg de la seva reeixida carrera la seva gran
destresa en diferents gèneres cinematogràfics, aquí satiritzen excessivament el Hollywood dels
anys 50 de forma fantasiosa i un pèl superficial.
L’endemà, el certamen berlinès homenatjava a David Bowie, ciutat on l’icònic músic va viure i
crear el seu mític disc Heroes. El cantant britànic tingué una relació molt especial amb
la ciutat del mur, on va viure durant els anys 70 (en plena Guerra Freda), etapa que va
revitalitzar i fructificar la seva existència musical; només en els mítics estudis Hansa de
l’ara multi-ètnic barri de Kreuzberg, va gravar fins a una vintena d’himnes perdurables.
Aquesta sessió d’honor era ni més ni menys que la projecció de The Man Who Fell to Earth
(Nicolas Roeg) on Bowie encarna a un peculiar extraterrestre que ens visita a la recerca d’H2O.
De la mateixa manera, es retrà tribut en els pròxims dies al director italià Ettore Scola i
l’actor britànic Alan Rickman, també desapareguts recentment.
El jurat, presidit per Meryl Streep, destacava l’alt contingut antibèl·lic de la
Wettbewerb, una qüestió que escenifica molt bé Cartes da guerra, d’Ivo M.
Ferreira. Un llargmetratge basat en la novel·la d’António Lobo Antunes, que convida
l’espectador a experimentar autèntica lírica narrada a través d’un hipnòtic blanc i negre. El
relat, es referma en el seu missatge no mostrant la violència de la guerra, sinó tot el
contrari, precisament plasmant amb colpidores imatges l’antítesi de la guerra. "Aquesta
guerra ens converteix a tots en insectes, que lluiten per la supervivència" escriu el jove
metge militar en una de les seves cartes a la seva dona, durant la guerra colonial a Angola, al
gener de 1971. Aquesta relació epistolar serveix per a que el director lusità ens regali un
poètic assaig, en el qual les imatges i les notes del metjastre aconsegueixen crear una
atmosfera molt particular.
Un dissabte gris i plujós convidava a la reflexió amb l’última cinta de Mia Hansen-Love, un
irònic i poderós retrat de la vida d’una professora de filosofia, alternant-ho paral·lelament
amb la seva joventut, principalment amb la figura d’un dels seus alumnes predilectes. En un
entorn de protesta social i desenvolupament intel·lectual, la pel·lícula plasma força bé la
pèrdua dels ideals reivindicatius en anar avançant l’edat. D’aquesta forma, la parisenca
proposa a l’Avenir (El futur), una aventura equinoccial que viatja des de la
desesperació de la solitud a la clarividència de sentir-se lliure, això si, amb la pèrdua
d’alguns valors pel camí.
Per altra banda, Mahana celebrava la seva estrena mundial a Berlín -dins de la secció
oficial- amb el director Lee Tamahori i els intèrprets Temuera Morrison, Akuhata Keefe, Nancy
Brunning i Jim Moriarty. Aquesta és l’última obra del director de Wellington, responsable d’
Emperor, Once Were Warriors o fins i tot una de les seqüeles de James Bond:
Die Another Day. Tamahori, de mare anglesa i pare maorí, composa aquí una haka
folklòrica enaiguada amb els prejudicis establerts pel colonialisme a la Nova Terra del Mar.
Tot i ser un atractiu melodrama impecablement rodat, és massa predictible en el tram final del
metratge degut a l’excés de sensibleria mostrada. No obstant això, aquest western clàssic
augmenta orgullosament l’encara limitat cànon de pel·lícules imprescindibles sobre les tribus
neozelandeses.
La capital alemanya rebrà moltes altres visites d’alt voltatge fins el proper 21 de febrer, com
la d’ahir, on Spike Lee presentava Chi-raq i que situa l’obra en la ciutat amb més
assassinats dels Estats Units (Chicago) on la guerra entre dues bandes rivals (els Troians i
els Espartans) està tacant de sang els carrers de la capital d’Illinois. Per forçar la pau, les
dones dels dos bàndols organitzen una vaga de sexe que porta els seus homes al límit. Chi-raq és una adaptació molt personal i alhora fidel de Lisístrata (Aristòfanes), i és
que el director nord-americà aconsegueix que tots aquests elements encaixin de manera natural
en el context de la cultura negra, on fins i tot els seus diàlegs en vers tenen una musicalitat
del tot espontània.
Casting de Hail Caesar!
lectures: 853
Una crònica d’Èric Antonell, enviat especial a la Berlinale
