Després d’inaugurar el 66 Festival de Cinema de Berlín,
l’última conya cinèfila del titellaires germans Coen, “¡Ave, César!”, arriba als nostres
cinemes. Aquesta divertida farsa sobre el Hollywood daurat dels anys 50 arrenca amb un executiu
dels grans estudis Capitol, Eddie Mannix (Josh Brolin), aclaparat per les seves promeses
incomplertes de deixar de fumar que el porten al confessionari cada dia. L’atribolat personatge
s’enfronta al capdavant dels estudis a diferents fronts oberts mentre és temptat
crematísticament per una indústria armamentista atòmica en alça.
Però un dels entrebancs principals que té Eddie Mannix és com encarar el car i fastuós projecte
de rodar un film sobre la vida de Jesucrist amb ingredients com una espectacular lluita de
quadrigues en el circ romà. La realització de “¡Ave, César!” l’enfronta al escabrós dilema de
com representar la figura de Crist sense ofendre els diferents lobbys religiosos quan l’actor
principal, Baird Whitlock (George Clooney), que fa de centurió romà, desapareix dels estudis
sense deixar rastre.
Un film de cinema dins del cinema que combina els eufòrics musicals de marines de permís a la
ciutat, pel·lícules aquàtiques amb vistoses coreografies, regis melodrames sentimentals amb
superproduccions de pel·lícules històriques de romans al més pur gènere pèplum o
“kolossal”, mentre el comunisme s’ha infiltrat perillosament en els estudis.
Enmig d’aquest magma de referències creuades sobresurt ineludiblement “Ben-Hur”, adaptació
fílmica de la novel·la homònima del general americà Lewis Wallace, que barrejava ficció i
religió, i que duia un subtítol tan explícit que els Coen mantenen en el títol original del
film que estan rodant els estudis Capitol i que tants ensurts els està donant, “¡Hail,
Caesar! A Tale of the Christ”.
Regna el sentit de la paròdia amb moltes bromes i bon humor. En aquest guirigall en què està
immers l’estudi, tenim un pèssim actor jove encasellat en les tombarelles del western ara
contractat per fer un paper dramàtic impossible i, sobretot, l’actor principal, Baird
Whitlock, un altre perfecte idiota marca de fàbrica dels Coen. Entre altres acudits, destacar
un gag antològic protagonitzat per una esperpèntica muntadora a qui dóna vida Frances
McDormand.
Un món fabulat, un món de fireta, amb noms de protagonistes i títols de films inexistents, però
on tot resulta ben reconeixible. Utilitzar la mentida i la pantomima per parlar al capdavall
seriosament de les coses. I malgrat tot el cinisme i la conya, preval l’amor pel cinema, la
passió per l’espectacle. Tot plegat gràcies a la reivindicació d’un capitost torturat entregat
al seu ofici per posar seny i ordre en la gran ximpleria del cinema, fent entrar en cintura a
les egòlatres dives, arreglant les rucades de les seves estrelles, prenent decisions dràstiques
per salvar rodatges, o regatejant la voraç premsa groga de xafarderies.
