Després de competir en la Secció Oficial del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià arriba a les nostres pantalles la pel·lícula nord-americana “Freeheld. Un amor incondicional” de Peter Sollett tan carregada de tan bones intencions com de resultats cinematogràfics discrets. Es tracta d’un film inspirat en fets reals a partir del cas d’una exemplar inspectora de policia de New Jersey que pateix un càncer terminal, Laurel Hester (Julianne Moore ) i procura deixar la seva pensió de viudetat a la seva companya de fet, Stacie Andrée (Ellen Page).
Tot i ajustar-se a llei, les intencions de la policia malalta topen amb el refús de les discriminatòries autoritats locals –“freeholders”- que deneguen la pensió reiteradament. En aquesta lluita valenta i tenaç contra els elements, Laurel i Stacie, comptaran amb el detectiu Dan Wells (Michael Shannon), company de Laurel, enamorat d’ella, que passarà del recel i la incomprensió en un primer moment a la digne i noble solidaritat envers la justa demanda de la seva companya, fins i tot, enmig del buit i l’hostilitat del propi cos de policia.
El format de la pel·lícula s’ajusta massa al concepte devaluat de telefilm de sobretaula, dissimulat per la presència d’estrelles de primer ordre, però que no enganya pel seu enfocament empallegós i molest per culpa d’un deix sensacionalista i lacrimogen aplicat a una dura història verdadera, commovedora fins i tot, però que al capdavall acaba anul·lant per complet el necessari i oportú contingut reivindicatiu i edificant de la mateixa.
Fins i tot, l’ingredient de denúncia d’actituds reaccionàries i de suport a la tolerància i el respecte envers els homosexuals i lesbianes cau en algun moment en el vergonyós ridícul per la concessió del paper de líder jueu pels drets de la comunitat gai a un actor com Steve Carell que amb la seva descontrolada disposició al grotesc i la comèdia burra en la present ocasió fa que grinyoli el film fins al punt d’entrebancar-se del tot.
Resta, com no podia ser d’altre forma, el treball de dues grans actrius, encara que molts vegades els hi posen ben difícil la seva actuació. Això li passa especialment a Julianne Moore al no poder desempallegar-se de l’estereotip de la dona soferta, malmesa i devastada pacient en el tram final del film, per poder arrancar llastimosament la llagrimeta al dòcil i mesell espectador. Fins i tot, la presència d’actors com Michael Shannon o Ellen Page, associats molt sovint a un cinema independent o amb major dosis de risc i valentia, resulta enganyosa sobre la disposició i el to d’aquest film que s’allunya de la senda d’un cinema menys convencional o dit d’autor per caure de quatre grapes en el pantanós terreny dels estèrils telefilms carregats de bones intencions.
