ELS GERMANS DARDENNE ES DESPENGEN DE LA CURSA PER LA SEVA TERCERA PALMA D’OR
Els reincidents germans belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne ho tindran ben
complicat enguany per conquerir la Palma d’Or per tercera vegada en la història del certamen
francès. La seva nova proposta, la coproducció franco-belga “La fille inconnue”, tot i
el seu interès i el seu marcat humanisme, empal·lideix davant d’altres propostes molt més
rodones i convincents que hem anat desgranat en aquestes pàgines. Com sempre, i només cal
remuntar-nos a l’edició de 2014 amb “Dos días, una noche”, els germans Dardenne no renuncien a
perdre el seu to punyent i reflexiu en una nova radiografia humana per mesurar i posar a prova
el nostre sistema de valors ètics i morals.
Ara els Dardenne es centren en el capteniment d’una doctora, Jenny (Adèle Haenel), que
se sent concernida i compromesa després de la mort d’una dona de raça negra d’identitat
desconeguda que va buscar aixopluc en la seva consulta abans de morir assassinada. Jenny no se
sent corresponsable de la mort de la desconeguda, però si sent afectada perquè potser ho podria
haver evitat. Ara es mostra dolguda per no obrir la porta de la consulta després que la
desconeguda truqués al timbre. El seu compromís l’empeny a emprendre una investigació pel seu
propi compte. A part d’escoltar cossos i aplicar injeccions, la metgessa detecta entre els seus
pacients que algú pot estar involucrat amb el cas i, atenint-se al secret de confessió del seu
codi deontològic, procurarà aportar llum a l’assumpte, per la seva pròpia tranquil·litat i
consciència.
La doctora protagonista sembla ella mateixa una noia desconeguda ja que pràcticament no sabem
res de la seva vida passada ni privada, ja que dedica tot el temps a aquesta personal recerca
quasipolicial. Però el que sí revela aquesta discreta pel·lícula dels Dardenne es una nova
heroïna abnegada i entregada, no sols als seus pacients, sinó també una dona noble i bona,
entossudida per un mòbil humanitari com és lluitar per la dignitat d’una persona anònima i
desconeguda que serà sepultada sense que ho sàpiguen els seus familiars i amics.
L’actuació d’Adèle Haenel és formidable, transparent i natural, sense fer-se notar, discreta i
gràcil, i es passeja per la pel·lícula ben bé com un àngel. I tot i que els Dardenne treballen
sempre sobre històries tan senzilles com efectives, predomina la sensació en aquesta ocasió de
trobar-nos davant d’una història massa simple, d’intencions més discretes, fins i tot massa
forçada. Així com una realització que es ressent d’una to general excessivament apagat,
esmorteït, amb un ritme ralentitzat i, fins i tot, eteri, en sintonia amb aquest virtuós i
santificat personatge femení.
