Els records són la base, el punt de partida i la substància d’aquesta nova pel·lícula d’Arnaud Desplechin, un dels cineastes més eminents de la França actual que remet inequívocament al cinema de François Truffaut, pare de la Nouvelle Vague. El film, que va guanyar el premi SACD del Festival de Cannes (2015) i un premi Cèsar com a millor director, és una barreja atractiva de gèneres (les seqüències de l’URSS posseeixen un petit però atractiu aroma a thriller).
Tres actors encarnen Paul Dedalus, el protagonista de Trois souvenirs de ma jeunesse. Per una banda tenim a Antoine Bui, el nen; per l’altra Quentin Dolmaire, l’adolescent i finalment Mathieu Amalric, l’adult. És aquest últim qui projecta el viatge al passat, a l’evocació i al principi de la cinta; però no serà ell com a final d’un viatge qui tanqui el relat, sinó un record -la imatge congelada d’una noia- qui s’apoderarà del tancament, determinant que el passat no es tanca ni (si em permeten el joc de paraules), s’acaba mai.
Tres records de la meva joventut és, de fet, una possible preqüela de Comment je me suis disputé... (ma vie sexuelle) (1996), el fresc generacional del mateix director sobre joves post universitaris dels anys noranta, que aquí reprenen personatges com el de Dedalus -alter ego del gàl·lic-, qui invoca des del present aquestes tres remembrances, les quals, defineixen aquest llargmetratge consistent i competent.
Amb un ritme vertiginós des del principi, el director fronterer ja deixa clar que la narració del present només és una excusa per presentar la veritable història. El cineasta sembla menysprear l’espectador pacient i, en tot just tres cops de pinzell, situa el protagonista en el seu últim tango a Tadjikistan. No obstant, serà el fil romàntic el que alimentarà aquest retaule sobre els anys d’infància i, especialment d’adolescència, del personatge.
En aquest sentit, tot i que l’evocació en primera persona canalitza el relat, el realitzador de Roubaix no sacrifica la substància per raons d’afiliació subjectiva. De fet, es lliura del subjectivisme per oxigenar i donar més presència als esdeveniments que narra, incorporant les visions i els sentiments de personatges que es troben en l’òrbita de Paul: el seu germà Ivan, el seu pare, la seva germana Delphine, el seu cosí Bob i els seus amics Pénélope, Mehdi i Kovalki, i fins i tot la professora Behanzin.
El director gal explica amb una notable transparència narrativa com afecta, al galant, les relacions a distància o els nous projectes vitals, vorejant amb audàcia els límits del melodrama i el sentimentalisme, que de vegades s’accentuen en excés a causa de les càlides imatges fotografiades per Irina Lubtchansky. Un cromatisme, però, que també dóna dimensió i realitat al procés d’acceptació dels protagonistes davant la transició a la vida adulta.
Hedonisme, nihilisme i un humanisme descarnat conflueixen en una peça que flota entre un testimoni biogràfic i una potent història intersticial. Com a L’aimée (2007), el relat que ens ocupa parla de la supervivència i les preocupacions juvenils, dibuixant amb realisme les sensacions de plenitud i dol que caracteritzen l’etapa més madura, amb el mèrit de fer-nos partícips dels codis interns que regeixen l’existència del seus protagonistes recalcitrants. Tot un bàlsam malenconiós de la nostàlgia que ens va acompanyar a Jules et Jim.
lectures: 795
Una crítica d’Èric Antonell
10 de juny de 2016
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
pur art
josep m
10-06-2016
bonissima, la recomano al renoir en VO
http://www.cinesrenoir.com/cartelera/pelicula/906/
