LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT TROBEN EL SEU CURS EN EL FESTIVAL DE CINEMA DE SANT SEBASTIÀ
El 64 Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià
inaugurava en el seu primer cap de setmana amb tot el glamur que desprenen les grans ocasions
gràcies, sobretot, a la desfilada estel·lar de l’actor Ethan Hawke el dissabte dia 17 per rebre
el primer Premi Donostia 2016. Hawke arribava al festival també com a protagonista d’una nova
versió de “Los siete magníficos” (Antoine Fuqua) exhibida en una projecció especial.
El famós actor nord-americà ha passat el relleu al popular actor britànic Hugh Grant aquest
diumenge dia 18 per procurar que la quota de glamur no decaigui en cap moment aquests primers
dies. Grant il·lumina de nou el passeig de les estrelles de Donostia gràcies a la presència de
la comèdia de Stephen Frears “Florence Foster Jenkins” en la secció Perles, i on l’actor
secunda a una grandiosa Meryl Streep fent de patètica i commovedora diva, una perfecte
caricatura de Madame Castafiore.
La comitiva de celebritats, que assolirà el seu zenit amb l’entrega de l’altre Premi Donostia a
l’actriu Sigourney Weaver, s’ha desenvolupat en aquesta vibrant arrancada cinematogràfica sota
una pluja persistent i emprenyadora que no ha aconseguit, però, deslluir la brillantor i
refulgència de la cita donostiarra. I mentre l’aigua corria i s’escolava pels carrers de la
ciutat basca, les brutes clavegueres de l’Estat irrompien en les pantalles dels cinemes del
certamen amb “El hombre de las mil caras” d’Alberto Rodríguez. L’aflorament de la corrupció, el
desgavell i els excessos que van acompanyar a la guerra bruta del govern del PSOE contra el
terrorisme d’ETA que reflecteix aquest film - encara que sense gosar associar als seus
protagonistes, càrrecs electes o nomenats com Roldán, el ministres Asunción o Belloch al
partit PSOE -, ha coincidit casualment enmig de la campanya electoral basca que té lloc en
paral·lel al festival de cinema.
Alberto Rodríguez torna a Sant Sebastià després de triomfar-hi amb “La isla mínima”, i ho fa de
nou enfundat en el gènere del thriller. Tot i que en aquesta ocasió prescindeix de la ficció
per bastir un sòlid film d’intriga i suspens en clau política i històrica a partir de fets
reals. El cineasta andalús s’inspira sobretot en el llibre de Manuel Cerdán “Paesa, el espía de
las mil caras” – llibre presentat també en el marc del festival basc -, ambientat als anys 90
al voltant de la figura de l’agent secret i diplomàtic Francisco Paesa - interpretat
majestuosament per l’actor català Eduard Fernández-, involucrat tant en la fuga com en la
posterior entrega del corrupte i buscat cap de la Guàrdia Civil, Luis Roldán (Carlos Santos).
La veu narradora del relat recau en el pilot d’aviació Jesús Gamoes (José Coronado), que
recomposa els fils de l’espessa i laberíntica teranyina dels fets ordits per Paesa, autèntic
demiürg de la funció. Gamoes havia estat soci i col·laborador estret dels tripijocs i rebrecs
de Paesa, però alhora també víctima de la brillant pantomima ideada pel diplomàtic.
Un thriller ben engreixat que funciona com una maquinària perfecte a imatge i semblança dels
poderosos thrillers polítics nord-americans sota la fórmula de la reconstrucció històrica. El
film de Rodríguez és una combinació mil·limètrica de diversos escenaris, personatges, dates i
imatges d’arxiu que van commocionar al país i que imprimeixen un ritme endimoniat al film, el
qual avança a velocitat de creuer sota un format proper a la seca i freda crònica periodística.
En la seva segona meitat, el director procura introduir el factor humà enmig de la successió
mecànica i apamada d’escenes. Els personatges semblen imbuir-se d’una certa humanitat, emergeix
un intent d’emotivitat, posant damunt l’enrevessat tauler de joc una discreta melangia o,
directament, la depressió i bogeria creixent del pròfug Roldán.
Però per damunt de tot preval el retrat d’un maquiavèl·lic Paesa, podríem dir que un perfecte
exemplar del gènere de la picaresca espanyola, disposat a enriquir-se al preu que sigui,
enredant a propis i estranys. Un personatge murri i viu que utilitza la guerra bruta, la
política i les finances pel seu propi benefici, buscant el lucre personal per damunt del servei
al seu país. Un espècimen que prefigura la nova variant de corrupció i lladronici dels nostres
temps amb una proliferació de societat pantalles i paradisos fiscals per on s’emblanquina el
diner negre. Un retaule digne d’un sainet polític, d’un esperpent nacional que, tot i la seva
petjada seriosa, hauria fet disfrutar d’allò més a Berlanga.
Una escena de la pel·lícula "El hombre de las mil caras"
lectures: 706
Una crònica de Joan Millaret Valls / AMIC
20 de setembre de 2016
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
[...] encara que sense gosar associar als seus protagonistes, càrrecs electes o nomenats com Roldán, el ministres Asunción o Belloch al partit PSO...
Llàstima!
