LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT TROBEN EL SEU CURS EN EL FESTIVAL DE CINEMA DE SANT SEBASTIÀ
El 64 Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià inaugurava en el seu primer cap de setmana amb tot el glamur que desprenen les grans ocasions gràcies, sobretot, a la desfilada estel·lar de l’actor Ethan Hawke el dissabte dia 17 per rebre el primer Premi Donostia 2016. Hawke arribava al festival també com a protagonista d’una nova versió de “Los siete magníficos” (Antoine Fuqua) exhibida en una projecció especial.
El famós actor nord-americà ha passat el relleu al popular actor britànic Hugh Grant aquest diumenge dia 18 per procurar que la quota de glamur no decaigui en cap moment aquests primers dies. Grant il·lumina de nou el passeig de les estrelles de Donostia gràcies a la presència de la comèdia de Stephen Frears “Florence Foster Jenkins” en la secció Perles, i on l’actor secunda a una grandiosa Meryl Streep fent de patètica i commovedora diva, una perfecte caricatura de Madame Castafiore.
La comitiva de celebritats, que assolirà el seu zenit amb l’entrega de l’altre Premi Donostia a l’actriu Sigourney Weaver, s’ha desenvolupat en aquesta vibrant arrancada cinematogràfica sota una pluja persistent i emprenyadora que no ha aconseguit, però, deslluir la brillantor i refulgència de la cita donostiarra. I mentre l’aigua corria i s’escolava pels carrers de la ciutat basca, les brutes clavegueres de l’Estat irrompien en les pantalles dels cinemes del certamen amb “El hombre de las mil caras” d’Alberto Rodríguez. L’aflorament de la corrupció, el desgavell i els excessos que van acompanyar a la guerra bruta del govern del PSOE contra el terrorisme d’ETA que reflecteix aquest film - encara que sense gosar associar als seus protagonistes, càrrecs electes o nomenats com Roldán, el ministres Asunción o Belloch al partit PSOE -, ha coincidit casualment enmig de la campanya electoral basca que té lloc en paral·lel al festival de cinema.
Alberto Rodríguez torna a Sant Sebastià després de triomfar-hi amb “La isla mínima”, i ho fa de nou enfundat en el gènere del thriller. Tot i que en aquesta ocasió prescindeix de la ficció per bastir un sòlid film d’intriga i suspens en clau política i històrica a partir de fets reals. El cineasta andalús s’inspira sobretot en el llibre de Manuel Cerdán “Paesa, el espía de las mil caras” – llibre presentat també en el marc del festival basc -, ambientat als anys 90 al voltant de la figura de l’agent secret i diplomàtic Francisco Paesa - interpretat majestuosament per l’actor català Eduard Fernández-, involucrat tant en la fuga com en la posterior entrega del corrupte i buscat cap de la Guàrdia Civil, Luis Roldán (Carlos Santos).
La veu narradora del relat recau en el pilot d’aviació Jesús Gamoes (José Coronado), que recomposa els fils de l’espessa i laberíntica teranyina dels fets ordits per Paesa, autèntic demiürg de la funció. Gamoes havia estat soci i col·laborador estret dels tripijocs i rebrecs de Paesa, però alhora també víctima de la brillant pantomima ideada pel diplomàtic.
Un thriller ben engreixat que funciona com una maquinària perfecte a imatge i semblança dels poderosos thrillers polítics nord-americans sota la fórmula de la reconstrucció històrica. El film de Rodríguez és una combinació mil·limètrica de diversos escenaris, personatges, dates i imatges d’arxiu que van commocionar al país i que imprimeixen un ritme endimoniat al film, el qual avança a velocitat de creuer sota un format proper a la seca i freda crònica periodística. En la seva segona meitat, el director procura introduir el factor humà enmig de la successió mecànica i apamada d’escenes. Els personatges semblen imbuir-se d’una certa humanitat, emergeix un intent d’emotivitat, posant damunt l’enrevessat tauler de joc una discreta melangia o, directament, la depressió i bogeria creixent del pròfug Roldán.
Però per damunt de tot preval el retrat d’un maquiavèl·lic Paesa, podríem dir que un perfecte exemplar del gènere de la picaresca espanyola, disposat a enriquir-se al preu que sigui, enredant a propis i estranys. Un personatge murri i viu que utilitza la guerra bruta, la política i les finances pel seu propi benefici, buscant el lucre personal per damunt del servei al seu país. Un espècimen que prefigura la nova variant de corrupció i lladronici dels nostres temps amb una proliferació de societat pantalles i paradisos fiscals per on s’emblanquina el diner negre. Un retaule digne d’un sainet polític, d’un esperpent nacional que, tot i la seva petjada seriosa, hauria fet disfrutar d’allò més a Berlanga.
Una escena de la pel·lícula "El hombre de las mil caras"
lectures: 523
Una crònica de Joan Millaret Valls / AMIC
20 de setembre de 2016
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
[...] encara que sense gosar associar als seus protagonistes, càrrecs electes o nomenats com Roldán, el ministres Asunción o Belloch al partit PSO...
Llàstima!
