EL FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ ENS DEIXA UN FEROTGE RETRAT DE DONA INSUBMISA
Tot i el seu títol tan explícit, el film britànic “Lady Macbeth” de William Oldroyd es una versió tant lliure de la tragèdia clàssica de Shakespeare, “Macbeth”, com irreconeixible. I és que l’origen del film es troba en l’obra homònima de l’escriptor rus del XIX Nikolái Leskov, convertida més tard en una òpera pel compatriota compositor Xostakòvitch.
La Lady Macbeth del títol aquí és Khaterine (Florence Pugh), dona jove sotmesa i menystinguda sota l’arbitrarietat del seu marit, després d’un casament per conveniència i sense amor. Katherine, avorrida i fastiguejada, se sent atreta per un rude i viril home del servei de la finca i aquí arrenca la clàssica figura de l’adulteri. Katherine s’erigeix en el prototip de la dona infidel del dinou que, abans de ser repudiada i expulsada al marge de la societat, no es resigna al seu rol subsidiari i enceta un camí de reivindicació que passa per la violència. primer es desfà del sogre i després del marit.
Si la Lady Macbeth de Shakespeare és una cobdiciosa conspiradora que en l’entorn de la cort reial arrossega al seu dubitatiu i insegur marit per la pendent del crim fruit d’una ambició desmesurada per assolir el poder absolut del regne, aquesta Lady Macbeth, plebea però igualment pèrfida, és una figuració de la dona esclavitzada en un entorn domèstic i en una societat estratificada i patriarcal, que vol desfer-se dels impediments que impossibiliten l’amor i la passió que sent envers el seu amant.
Així que en aquesta “Lady Macbeth” ens trobem en un rerefons de component més romàntic i combinat amb la progressiva transformació d’una dona innocent i obedient que fa el salt a l’assumpció d’un paper dirigent en la seva vida encara que passi pel camí de l’assassinat, desfent-se del sogre i després del marit. El resultat de les accions d’aquestes dones guerreres sempre és el mateix, un camí sembrat de cadàvers.
Cineasta debutant, provinent del teatre, Oldroyed imprimeix un to auster, espartà, abstracte quasi, que treu un profit immens d’un minimalisme i una geografia d’espais buits en la casa pairal. Una realització on predomina una evident sensació d’estatisme i de rigidesa, gràcies a plans fixos i moments quiets, que li escau d’allò més bé a un film d’atmosfera tancada i claustrofòbica. Igual com en la seva ambientació rural, que apareix feréstega i salvatge, encomanant-se també de l’ambient opressiu i asfixiant dels interiors.
En aquest marc natural del camp britànic, com l’època reflectida del XIX, i igual que la seva visceral i trastornada història romàntica, tot ens condueix irremeiablement al clima melodramàtic, enterbolit i malaltís de “Cims borrascosos” d’Emily Bronte. El gust, el tempo, la temperatura, la plàstica i la història es confabulen per desembocar en una de les millors propostes de la secció oficial.
