ELS GEGANTS ENVAEIXEN EL FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ
Almenys tres títols s’han confabulat en tan sols dos dies per convertir el tema del monstres i, especialment, el gegantisme, en l’eix temàtic del certamen basc. Diferents aproximacions al fantàstic a través de la figura del monstre i, com dèiem, del gegant, semblen haver transformat el Festival de Sant Sebastià en una delegació atlàntica del mediterrani Festival Fantàstic de Sitges. Dos superproduccions espanyoles-estrangeres, “Colossal” de Nacho Vigalondo i “Un monstruo viene a verme” de J.A. Bayona, fora de competició, i una modesta cinta sueca-danesa, “The Giant” de Johannes Nyholm, s’han encarregat de reivindicar la fantasia no como un món apart sinó associada als mateixos comportaments humans en una fusió indestriable.
A l’abstèmia per la fantasia
La idea plantejada a “Colossal” de Nacho Vigalando resulta original d’entrada, tot i que s’apunta a una convencional formulació de que la imaginació està imbricada en la mateixa realitat, que la fantasia es nodreix de la pròpia realitat. En el seu film canadenc, Vigalondo esbossa amb gràcia com les tentines d’una noia borratxa de matinada – interpretada per Anne Hathaway - tenen la seva correspondència amb l’aparició d’un monstre gegant alienígena que destrossa amb les seves passes Seul, una ciutat situada en les antípodes del terra que trepitja la noia.
El film és una caricatura del gènere catastrofista dels gegants invasors que assolen el món però també resulta molt pròxim a la comèdia romàntica o sentimental ja que aborda directament les relacions afectives que travessen el seu personatge femení, cas de la seva ex-parella, o el company retrobat a la seva ciutat natal on ha escapat del seu fracàs laboral i vital. No cal insistir en què la combinació del fantàstic amb l’atribolada i descentrada vida de la noia és un dels grans reclams del film.
Una broma simpàtica que al capdavall amaga un missatge moralista o reaccionari inusual en la filmografia marciana i extravagant de Vigalondo. Jo em pregunto si era necessari tan d’embolcall, tanta disfressa, tan emmascarament per tot plegat. Jo respondria que és legítim, pensem que la fantasia es fabulació, ficció. Però també contestaria que al final prevalgui un sermó a favor de l’abstèmia en contra dels excessos etílics i les nits de borratxera, com si es tractés d’una faula per a joves i nens grans, ho trobo excessiu venint d’un referent del cinema surrealista, gamberro i iconoclasta.
Els monstres interiors en un procés de dol
A “Un monstruo viene a verme” de J.A. Bayona, adaptació de la novel·la de Patrick Ness, un nen, Connor (Lewis MacDougall), fill de pares separats, és testimoni mut de la greu malaltia que pateix la seva mare –interpretada per Felicity Jones- encarant aquest moment des de la impotència i la ràbia. El noi es veu assetjat per un malson terrible en què no pot salvar a la seva mare de caure per un precipici després de l’enfonsament d’un cementiri amb la seva església en un turó que té precisament al davant de casa. Però un nou malson succeeix a l’anterior a una hora concreta de la nit i es materialitzarà al seu davant.
Ara veurà l’aparició d’un monstre colossal –amb la veu de Liam Neeson en la seva versió original- que el ve a visitar cada dia al vespre plantejant-li un joc consistent en què el gegant, un arbre majestuós del turó esmentat encarnat en monstre, li explica tres històries fantàstiques amb diverses lliçons a canvi de que el noi li expliqui una quarta història, una última història que no serà altre que el procés d’incertesa i angoixa que està travessant el noi.
Les tres històries contades del gegant arbori apareixen com tres pel·lícules dins de la pròpia pel·lícula, tres films autònoms genuïnament adscrits al cinema d’animació digital creant una sensació de textura de dibuix en aquarel·la, tres fascinats i prodigioses històries que esdevindran un dels atractius més potents del film.
El film planteja el dolor intern d’un nen que pateix i sofreix en silenci sense la gravetat de tot plegat. En aquesta situació la aparició de l’àvia –interpretada per Sigouney Weaver, segon Premi Donostia del Festival basc- afegeix un factor discordant en la seva vida ja que ha d’anar a viure a casa d’ella mentre la mare roman hospitalitzada per sotmetre’s a un enèsim tractament. Això és un nou revés pel noi que detesta la seva àvia i la seva ordenada casa, erigint-se l’àvia d’alguna manera en la figura de la bruixa dels contes.
En aquest film tot és relatiu i ambivalent, tal com resen les tres històries narrades pel gegant, així l’àvia no és cap ésser menyspreable sinó una mare cuidadora i amatent que sempre està al costat de la mare del nen, ni el mateix monstre és un ésser terrorífic i destructor, però tampoc un ésser benigne i protector. I és que la funcionalitat del monstre convocat arriba de fet per potenciar la veu pròpia del nen, la consciència del nen, impulsa a verbalitzar l’infern interior que està sofrint.
Es cert que es proclama la fantasia com a extensió de la realitat però sobretot es reivindica la necessitat del complement fantàstic, de la ficció, de la faula i el conte, perquè la realitat sigui més suportable i comprensible. Aposta suggeridora i atractiva però absolutament desmesurada pel seu altisonant to transcendental. Bayona fa gala d’una tendència molesta a subratllar el costat melodramàtic, a buscar la llàgrima torrencial. Crec que no feia falta tant aparatós embolcall per vestir i donar sentit al terrible procés d’enfrontar-se a la mort, al dol, o les dificultats de l’assumpció de la malaltia i deteriorament d’un ésser tan estimat com pot ser la pròpia mare.
La fortalesa dels febles, la grandesa dels petits
Cal felicitar a l’auster film “The Giant” del suec Johannes Nyholm que el seu ingredient fantàstic vagi lligat també indissolublement a la realitat i, en el seu cas, unit a la problemàtica del seu personatge principal, Rikard, un jove autista en greus deformacions en el cap i que ens evoca un cas semblant o proper reflectit per David Lynch a “L’home elefant”. I agrair que la trama construïda al voltant d’aquest personatge real, que practica la petanca en un club esportiu, no hagi de recorre al soroll, és a dir, a la fanfarroneria del pressupost desorbitat i al desplegament “colossal” d’efectes digitals. i, també, en el cas concret de Bayona, al seu discurs ampul·lós i grandiloqüent sobre el sentit de la vida i de la mort.
Tot i ser una anècdota, podria resultar reveladora. Així si en el film de Vigalondo el gegant apareix per devastar la ciutat a les 8,05 del matí, en el film de Bayona el gegant està convocat a les 12,07 del vespre per xerrar amb el nen, agermanant-se els dos films en processos idèntics. El recurs d’ambdós al manual dels tòpics del fantàstic està absent del més discret film suec, motiu més que suficient per agrair doncs als seus responsables que almenys en aquest sentit siguin més imaginatius que els cars superproductes de factoria hispànica.
Celebrem també l’aposta per un sentit de la mesura i l’equilibri en el film suec en la seva voluntat de subliminar la dura existència del seu heroi quotidià a través d’un tità, projecció gegantina convocada per ell mateix, como si d’un jove amb superpoders es tractés, donant fortalesa a la seva feblesa, engrandint la seva nimiesa.
Un altre encert d’aquest petit film suec - oblidat i rebutjant a l’instant pels que se senten més afalagats o concernits per les pel·lícules més ambicioses de Vigalondo i Bayona - ha estat basar-se en un “monstre” autèntic. Matisem la paraula “monstre” per donar-li el sentit del clàssic “Freaks” de Browning, éssers deformes reals, rebutjats de la societat, exclosos del món, simple atracció de circ. El personatge de Rikard no ha calgut crear-lo per ordinador sinó que ens l’ha regalat la mateixa via, no cal inventar-lo perquè ja existeix, i ens emociona que formi part d’un relat tan proper al format del conte o la faula tradicional.
Així que cal reconèixer-li a “The Giant” que al capdavall resulti més commovedor i profund, gràcies a la seva senzillesa, bons sentiments i humanitat, amb una història central com el desig de retrobar la mare que el va abandonar, que no pas la broma simpàtica i intranscendent del nou ric Vigalondo o el discurs ampul·lós i grandiloqüent sobre el sentit de la vida i de la mort de Bayona.
Una escena de la pel·lícula “Un monstruo viene a verme” de J.A. Bayona
