Les incursions dels actors darrera la càmera sempre es miren amb lupa, i tot i que no tots els casos són tan reeixits com els de Clint Eastwood, George Clooney, Kevin Costner o Ben Affleck, si que és cert que en línies generals l’experiència sol ser bastant positiva. En el cas del cinema espanyol, tampoc manquen els exemples. I als Antonio Banderas, Paco León, Carlos Iglesias o Leticia Dolera, cal afegir ara el cas de Raúl Arévalo, que amb "Tarde para la Ira", s’estrena en la direcció amb resultats més que acceptables.
Amb un ampli currículum en la interpretació, que inclou títols com La Isla Mínima, AzulOscuroCasiNegro o Primos, aquest jove actor ens presenta un thriller sorprenent, que desprèn personalitat i talent artístic. A través d’un guió original d’ell mateix i el seu amic David Pulido, psicòleg de professió i que també s’estrena en el món del cinema, ens endinsa en una història criminal, que comença amb un atracament frustrat a una joieria, que amb el pas dels anys tindrà múltiples conseqüències per tots els seus implicats i afectats. Amb un ritme pausat, però sense distraccions ni dilacions, com el del mateix protagonista, aconsegueix comprimir en un hora i mitja escassa, en la que no hi manca ni hi sobra cap fotograma, una trama complexa, però que s’explica de manera simple i sense floritures innecessàries. I que sap mantenir l’interès i la tensió, disseminant la informació poc a poc, amb tres girs de guió inesperats i ubicats en el moment just, que agafen desprevingut l’espectador i canvien la perspectiva dels personatges, però que són introduïts sense cap mena de subratllat innecessari i que acaben arrodonint una història molt ben treballada.
Per explicar aquesta odissea de perdedors, seca i fatalista, Arévalo s’ha envoltat d’actors còmplices, començant pel seu inseparable Antonio de la Torre, que compon un personatge impassible i calculador, però implacable. Tot i que seria injust no destacar tot un repartiment que traspua realisme pels quatre costats i que es percep plenament implicat en el projecte. Aquesta seguretat també l’aconsegueix gràcies a un rodatge fet en uns ambients que li són propers: l’extraradi de Madrid i els paisatges de la plana de Segovia i els seus poblets, hotels de carretera i masies. Sobre aquest escenari compon una història absolutament costumista, recorreguda per una trama negra amb tots els seus ingredients, que no deixa marge per a la redempció d’uns personatges víctimes del seu destí i de les circumstàncies que els rodegen. I per arrodonir aquest ambient s’ajuda de la utilització del súper 16mm com a tipus de pel·lícula, al qual finalment va accedir la productora, tot i que al no existir laboratori de revelat a Espanya, el material havia de viatjar cada dia a Romania. Però vistos els resultats, no hi ha dubte que els indrets per on transiten els protagonistes, no tindrien un regust tan autèntic en altres textures més digitals i nítides, com si que passa amb el gra del cel·luloide.
Després de la bona acollida al Festival de Venècia primer i a la seva estrena en sales comercials després, no hi ha dubte que ens trobem davant un realitzador d’un gran potencial, que ha sabut assimilar les virtuts dels directors amb qui ha treballat, com Alberto Rodríguez, Daniel Sánchez Arévalo o Daniel Calparsoro, i que de seguir per aquest camí, pot regalar-nos en un futur, una sòlida carrera darrera la càmera. De moment s’ha estrenat amb aquesta brillant reflexió en imatges, sobre el poder i els efectes del sentiment de venjança en l’ésser humà, que no té res a envejar a la gran majoria de thrillers que s’estrenen i que no decebrà als espectadors que decideixin arriscar-se amb aquesta petita peça de joieria suburbial.
