Les incursions dels actors darrera la càmera sempre es
miren amb lupa, i tot i que no tots els casos són tan reeixits com els de Clint Eastwood,
George Clooney, Kevin Costner o Ben Affleck, si que és cert que en línies generals
l’experiència sol ser bastant positiva. En el cas del cinema espanyol, tampoc manquen els
exemples. I als Antonio Banderas, Paco León, Carlos Iglesias o Leticia Dolera, cal afegir ara
el cas de Raúl Arévalo, que amb "Tarde para la Ira", s’estrena en la direcció amb
resultats més que acceptables.
Amb un ampli currículum en la interpretació, que inclou títols com La Isla Mínima,
AzulOscuroCasiNegro o Primos, aquest jove actor ens presenta un thriller sorprenent, que
desprèn personalitat i talent artístic. A través d’un guió original d’ell mateix i el seu amic
David Pulido, psicòleg de professió i que també s’estrena en el món del cinema, ens endinsa en
una història criminal, que comença amb un atracament frustrat a una joieria, que amb el pas
dels anys tindrà múltiples conseqüències per tots els seus implicats i afectats. Amb un ritme
pausat, però sense distraccions ni dilacions, com el del mateix protagonista, aconsegueix
comprimir en un hora i mitja escassa, en la que no hi manca ni hi sobra cap fotograma, una
trama complexa, però que s’explica de manera simple i sense floritures innecessàries. I que sap
mantenir l’interès i la tensió, disseminant la informació poc a poc, amb tres girs de guió
inesperats i ubicats en el moment just, que agafen desprevingut l’espectador i canvien la
perspectiva dels personatges, però que són introduïts sense cap mena de subratllat innecessari
i que acaben arrodonint una història molt ben treballada.
Per explicar aquesta odissea de perdedors, seca i fatalista, Arévalo s’ha envoltat d’actors
còmplices, començant pel seu inseparable Antonio de la Torre, que compon un personatge
impassible i calculador, però implacable. Tot i que seria injust no destacar tot un repartiment
que traspua realisme pels quatre costats i que es percep plenament implicat en el projecte.
Aquesta seguretat també l’aconsegueix gràcies a un rodatge fet en uns ambients que li són
propers: l’extraradi de Madrid i els paisatges de la plana de Segovia i els seus poblets,
hotels de carretera i masies. Sobre aquest escenari compon una història absolutament
costumista, recorreguda per una trama negra amb tots els seus ingredients, que no deixa marge
per a la redempció d’uns personatges víctimes del seu destí i de les circumstàncies que els
rodegen. I per arrodonir aquest ambient s’ajuda de la utilització del súper 16mm com a tipus de
pel·lícula, al qual finalment va accedir la productora, tot i que al no existir laboratori de
revelat a Espanya, el material havia de viatjar cada dia a Romania. Però vistos els resultats,
no hi ha dubte que els indrets per on transiten els protagonistes, no tindrien un regust tan
autèntic en altres textures més digitals i nítides, com si que passa amb el gra del
cel·luloide.
Després de la bona acollida al Festival de Venècia primer i a la seva estrena en sales
comercials després, no hi ha dubte que ens trobem davant un realitzador d’un gran potencial,
que ha sabut assimilar les virtuts dels directors amb qui ha treballat, com Alberto Rodríguez,
Daniel Sánchez Arévalo o Daniel Calparsoro, i que de seguir per aquest camí, pot regalar-nos
en un futur, una sòlida carrera darrera la càmera. De moment s’ha estrenat amb aquesta brillant
reflexió en imatges, sobre el poder i els efectes del sentiment de venjança en l’ésser humà,
que no té res a envejar a la gran majoria de thrillers que s’estrenen i que no decebrà als
espectadors que decideixin arriscar-se amb aquesta petita peça de joieria suburbial.
