Alberto Rodríguez, que tornava al Festival de Sant Sebastià després de triomfar-hi amb el thriller imbuït del tèrbol esperit de la transició espanyola “La isla mínima”, s’ha enfundat de nou el vestit del thriller a “El hombre de las mil caras” per repetir èxit al certamen donostiarra i aconseguir una merescudíssima Concha de Plata a la millor interpretació masculina pel seu protagonista principal, el català Eduard Fernández.
En la present ocasió, “El hombre de las mil caras” s’endinsa en les clavegueres de l’Estat mitjançant l’aflorament de la corrupció, el desgavell i els excessos en mig de la guerra bruta del govern en mans del PSOE contra el salvatge terrorisme d’ETA als anys 90, tot i que Alberto Rodríguez no gosi associar els seus protagonistes històrics, càrrecs electes o nomenats, com Roldán, el ministres Asunción o el seu successor Belloch, a l’esmentat partit polític, i ho condueixi a un territori més genèric i vague.
El cineasta andalús prescindeix ara de l’ingredient de la ficció del seu anterior treball per bastir un sòlid i atractiu film d’intriga i suspens en clau política i històrica a partir dels fets reals que van envoltar l’esquiu, enigmàtic, magnètic i maquiavèl·lic personatge de Francisco Paesa (Eduard Fernández). El punt de partida bàsic prové del llibre de Manuel Cerdán, “Paesa, el espía de las mil caras”, on s’esbossen totes les cares de l’agent secret i diplomàtic Francisco Paesa, involucrat tant en la fuga com en la posterior entrega del corrupte cap de la Guàrdia Civil, Luis Roldán (Carlos Santos).
La veu narradora del relat recau en el pilot d’aviació Jesús Gamoes (José Coronado), qui recomposa els fils de l’espessa i laberíntica teranyina dels fets ordits per Paesa, autèntic demiürg de la funció. Gamoes havia estat soci i col·laborador estret dels tripijocs i enganys de Paesa, però alhora també víctima de la brillant pantomima ideada pel estafador diplomàtic.
Un thriller ben engreixat que funciona com una maquinària perfecte a imatge i semblança dels poderosos thrillers polítics nord-americans rodats sota la fórmula del verisme que acompanya els films de reconstrucció històrica. El film de Rodríguez és una combinació mil·limètrica i trepidant de diversos escenaris, personatges, dates i imatges d’arxiu que van commocionar al país.
El film avança a velocitat de creuer mercès als atributs de la meticulosa i freda crònica periodística. Tot i que en la seva segona meitat, el director procura introduir el factor humà enmig de la trama i aleshores els personatges semblen adquirir una certa humanitat. Així emergeix un intent d’emotivitat que frena una mica la seva embranzida, posant damunt l’enrevessat tauler de joc una discreta melangia o, directament, fent-se ressò de la depressió i bogeria creixent del pròfug Roldán.
Però per damunt de tot preval el retrat d’un personatge com Paesa, una mena de perfecte exemplar extret del gènere de la picaresca espanyola, un ésser sense manies disposat a enriquir-se al preu que sigui, enredant a propis i estranys. Un personatge murri i viu que utilitza els fons de la guerra bruta, la mateixa política i les finances i inversions pel seu propi benefici, buscant el lucre personal per damunt del servei patriòtic al seu país.
Un rar espècimen que acaba prefigurant la nova variant de la corrupció, l’espoli i el lladronici de les elits i els milionaris dels nostres temps que es serveixen d’una de societat pantalles i paradisos fiscals per on fan circular el diner negre evadit mentre es va emblanquinant. El film “El hombre de las mil caras” és al final un retaule digne del pitjor sainet polític, una pàgina fosca de l’esperpent nacional que, tot i la seva petjada verídica i seriosa, hauria fet disfrutar d’allò més al mestre del sarcasme Berlanga.
Eduard Fernández en una escena de la pel·lícula “El hombre de las mil caras”
