El britànic Ken Loach torna als cinemes per fer-se escoltar posicionant-se en contra de les injustícies d’un sistema en crisis a “Yo, Daniel Blake”, novament de la mà del seu inseparable guionista Paul Laverty. Una estrena que arriba també amb la rúbrica d’una insigne Palma d’Or a la millor pel·lícula al Festival de Cannes 2016.
“Yo, Daniel Blake” és un nou film de denúncia social del britànic a través del commovedor retrat humà d’un fuster en la seixantena, Daniel Blake (Dave Johns), que per culpa dels seus problemes de cor es veu forçat a deixar la feina, però quan vol sol·licitar una prestació aleshores l’estat li denega per escàs marge.
Aquí comença un perible laberíntic de sol·licituds i peticions de revisions de cas que topa amb el mur d’una maquinària estatal inoperant i ineficient que el porta al límit de l’absurditat quan es veu forçat a apuntar-se a les llistes de demandants de feina, tot i que no pot treballar.
En una d’aquestes visites al castell kafkià d’una administració parasitària coneixerà una desplaçada del sistema com ell, una mare jove soltera, Katie (Hayley Squires), amb dos criatures, que s’ha vist obligada a acceptar un allotjament prop de cinc-cents quilòmetres de casa seva per no anar a un centre d’acollida. Daniel li oferirà desinteressadament la seva ajuda i plegats intentaran sobreviure en la selva d’un estat del benestar en fallida.
Cal posar de manifest la poca traça, de la qual fa gala sovint el britànic Loach, en els seus films de caire social en què la trama està absolutament supeditada al discurs. De nou, Loach és responsable d’una realització funcional i plana, impersonal dirien alguns. I en diverses ocasions es mostra fins i tot poc polit, amb alguns moments maldestres, quasi intolerables, on el realitzador perd la compostura per forçar descaradament la llagrimeta i tocar la fibra sensible d’un l’espectador compungit pel drama que contempla.
Però un cop s’han posat de relleu les mancances i febleses del cineasta Loach també cal lloar les seves virtuts, especialment la seva tossuda constància, rubricada un film rere un altre, apostant per un cinema de conscienciació i que mogui a la reflexió. I és que l’espectador també reclama la necessitat de que algú parli clar sobre els mals del nostre temps i, si convé, que aixequi la veu i cridi i doni un cop sobre la taula.
Loach fa possible que la denúncia de la pobresa i la misèria creixent en la nostra societat, la incompetència de l’estat o la seva deixadesa premeditada en l’assistència als desfavorits, o la defensa de la dignitat ultratjada de les persones vulnerables i bandejades al marge de la societat, també trobi el seu espai en la fira de les vanitats que acostuma a ser la cartellera.
