El thriller policíac “Que Dios nos perdone” de
Rodrigo Sorogoyen gira al voltant de la brutal successió de crims de iaies que sacseja
Madrid i que hauran de resoldre un parell de policies de la brigada d’homicides. Aquest
thriller es conforma així a partir de la modalitat narrativa de la parella de policies
antagònics condemnats a treballar en equip. Recordem que es tracta d’un patró de procedència
nord-americana, trasplantat ara al medi hispà, amb les inevitables friccions entre ambdós
detectius i, també, l’esperit de camaraderia inalterable.
D’una banda, l’inspector Alfaro (Roberto Álamo ) representa l’estereotip de
policia agressiu i impulsiu, fornit i musculat, el típic paio dur, però amb l’afegit patri
d’uns atributs associats al mascle ibèric, como el to xulesc, baladrer i masclista, encara que
també amaga una ànima sensible. I en l’altre costat del tàndem trobem, per contrast,
l’inspector Velarde (Antonio de la Torre ), un individu poruc, introspectiu, callat,
poca cosa i que, a sobre, quequeja. Trets físics i de caràcter que el fan aparentar la part
feble de la parella, però en l’ànima del thriller, res és el que sembla.
Un cop presentada aquesta atípica parella de policies, la trama s’endinsa en la
investigació d’una sèrie de crims de dones grans, constatant després que han estat violades. La
recerca i cacera d’un esmunyedís assassí de iaies ens trasllada el públic català,
inevitablement, a l’esplèndida sèrie de TV3 “Nit i Dia” dirigida per Manuel Huerga, amb una
temàtica estranyament anàloga i compartint moltes semblances.
El film de Sorogoyen sobresurt per la seva manca d’artificiositat gràcies tant a les
localitzacions naturalistes dels pisos d’un Madrid cèntric com a una realització poc subtil i
desmanegada. I la textura matèrica de les seves imatges, que exsuden fisicitat, acompanyades
d’un to de realització aspre i sec, també l’acaben afavorint.
En la seva contra caldria remarcar els abusos de tòpics i que, en ocasions, es perd la
concentració i la densitat amb algunes fugues i alguns buits. I que després tampoc entenem la
seva ambientació durant una visita papal a la capital de l’Estat, aquests fets històrics no
prenen cap rellevància en el decurs de la història i, al capdavall, tan sols resten com a
decorat de fons, plenament deslligats de la trama. Però, repetim, preval la fermesa i la duresa
del conjunt.
