En una excel·lent edició del Festival de Sitges, amb una
programació molt cuidada i variada, apta per a tot afeccionat al cinema de gènere, ha
sobresortit novament el cinema oriental, fet que es va accentuant any rere any en aquesta festa
cinèfila. Tot i l’augment que ha despertat els darrers temps el cinema provinent d’aquelles
latituds, i que s’ha vist traduït amb un progressiu (tot i que lent) increment de les estrenes
en sales comercials, especialment en algunes concretes de Barcelona i sota l’impuls innegable i
el bon treball de CineAsia, el cert és que, el Festival de Sitges, continua essent
segurament, l’aparador més important a casa nostra perquè el gran públic pugui tenir accés a
una cinematografia de gran qualitat i que supera en molts aspectes la producció nord-americana.
I és que el grau d’innovació, tant formal com argumental, i la possibilitat de veure
enfocaments diferents als clàssics patrons de Hollywood, ha fet que el nombre de persones
disposades a canviar el xip i buscar noves formes d’expressió fílmica hagi augmentat força els
darrers anys.
En aquest context, el Festival de Sitges ha tornat a apostar clarament pel cinema
oriental amb 11 títols a la Secció Oficial, per un total que supera la cinquantena, i que ha
permès visualitzar una mostra del bo i millor d’aquesta cinematografia, en diferents tipus de
gèneres, atraient l’atenció de crítica i públic de manera innegable. Però ha estat la producció
vinguda de Corea del Sud, amb títols com: The Handmaiden, Train to Busan, The
Wailing o The Age of Shadows, la que sens dubte més ha sobresortit, confirmant que
és actualment el país amb les propostes de més qualitat, per sobre del Japó, la Xina o Índia.
The Handmaiden ha estat per a molts la millor cinta del festival, fet que ha
quedat reflectit amb el Gran Premi del Públic. Sota la batuta d’un habitual de Sitges com
Park Chan-wook, que ja havia portat anteriorment la seva trilogia de la venjança (Old
Boy, Sympathy for Lady Vengeance i Sympathy for Mr. Vengeance), la pel·lícula suposa una
exhibició cinematogràfica a tots els nivells. En primer lloc, com a adaptació literària, ja que
partint de la novel·la original de la britànica Sarah Waters, aconsegueix traslladar amb èxit
una història victoriana i gòtica, a la Corea ocupada pels japonesos, mantenint-ne totalment
l’essència, encara que estem parlant d’una cultura tan diferent. En segon lloc per
l’exquisidesa i elegància en la direcció, el moviment de càmera i l’ambientació, juntament amb
una música aclaparadora i de gran bellesa del molt reivindicable Jo Yeong-wook. Sense oblidar
un guió perfectament encaixat que funciona com un rellotge suís, a través d’una narració sota 3
punts de vista diferents d’aquesta història de falses aparences i enganys, amb les dosis
precises de depravació i també de sensualitat.
En canvi, amb Train to Busan, ens trobem amb una adrenalítica cinta de zombies
ambientada bàsicament dins els compartiments d’un tren, al qual el director Yeon Sang-ho sap
treure tot el partit gràcies a una càmera àgil però que no mareja i sempre buscant el millor
enquadrament. Amb la consegüent crítica social que quasi sempre subjau en aquest gènere, la
cinta té com a fil conductor una tendra història entre pare i filla que finalitza amb un pla de
la ombra del progenitor que demostra que no estem davant un film qualsevol. Cal recordar que
del mateix director s’ha pogut veure també Seoul Station, cinta d’animació de zombies centrada
aquest cop en les peripècies d’un grup de gent a l’estació central de Seul.
Molt comentat ha estat també el final de The Wailing, que comença molt en la
línia d’una investigació criminal rural tipus Memories of Murder, però que a mig metratge
deriva cap a ambients més paranormals, i que conté una escena d’exorcisme realment antològica.
The Age of Shadows per la seva banda, és un relat d’espionatge sobre l’ocupació japonesa
des del punt de vista de la resistència, on el director de I saw the devil, Kim Jee-woon (un
altre privilegiat darrera la càmera), aconsegueix fer un gran retrat històric, amb un grau
d’èpica i dramatisme realment remarcables. Menys entusiasme ha despertat The Tunnel,,
cinta amb un interessant punt de partida, com és el complicat i controvertit intent de rescat
d’un home atrapat amb el cotxe dins un túnel que s’ha esfondrat a causa d’una construcció
defectuosa, amb opinions enfrontades entre polítics i ciutadans sobre els límits i mitjans que
cal destinar a l’acció.
Més enllà d’aquest pòquer de títols coreans, hi havia una gran expectació per veure el
“kaiju eiga” de l’any, Shin Godzilla, que torna a recrear l’arribada del monstre a
Tokyo, disposat a no deixar edifici de peus. Aquest cop però, tot i la importància del
protagonista amb un indissimulat aire vintage, la trama es centra en el retrat de la burocràcia
governamental a l’hora de prendre les decisions per fer front a l’amenaça i a les aliances
internacionals més preferibles. Del país del sol ixent, també ha arribat el Takashi Miike de
rigor. I aquest any tocava l’adaptació d’un manga sobre un grup de persones enviades a Mart,
per netejar el planeta d’uns escarabats evolucionats que havien estat inicialment enviats al
planeta vermell per fer-lo habitable pels humans que ja no cabien a la Terra. Malauradament,
tot i aquesta atractiva premissa, Terraformars es queda en un seguit de lluites sense
excessiu interès ni vistositat estètica. En un registre de terror més canònic es mou
Creepy, de Kiyoshi Kurosawa, que narra la història d’una investigació barrejada amb la
inquietant figura del veí del protagonista. I una relativa decepció ha provocat Museum,
adaptació del manga homònim molt en la línia de Seven, que no acaba de transposar en imatges
amb personalitat pròpia, les vinyetes sobre aquest assassí en sèrie amb màscara amb forma de
granota.
En l’apartat de l’animació nipona, segurament els dos grans noms eren Gantz:O i
One Piece Gold, per ser adaptacions de dos universos manga molt seguits, i que sens
dubte donen al seu públic el que venia buscant. Però més enllà d’aquests dos fenòmens, val la
pena recomanar Your Name, de Makoto Shinkai, un dels hereus avantatjats de l’estil de
Miyazaki, que ens presenta una història molt poètica sobre dos adolescents que intercanvien els
seus cossos arran de l’arribada d’un cometa, amb una molt interessant barreja de realitat i
fantasia.
I l’acció pura i dura ha arribat, com no podia ser d’altra manera, de Hong Kong, i de
la mà de dos noms il·lustres com Johnnie To i Dante Lam. El primer ens obsequia amb
Three, petita però contundent cinta situada tota ella dins les parets d’un hospital on
es troba pres un perillós delinqüent custodiat per la policia. I en la seva vessant de
productor ha presentat Trivisa, pel·lícula recorreguda pel fatalisme propi del món dels
gàngster, condemnats per un passat que els persegueix. I pel que fa al segon, posa sobre la
taula les seves innegables dots pel thriller policíac i de tríades amb Operación Mekong,
implacable retrat de la lluita contra les màfies que trafiquen amb droga al llarg del triangle
daurat del riu asiàtic i que amb un ritme vertiginós ha deixat algunes de les millors escenes
d’acció del festival.
Finalment esmentar dues propostes provinents de Malàisia i la Índia. La primera es
tracta de Interchange, barreja de thriller i terror, amb un fotògraf forense que es veu
involucrat en una investigació d’uns assassinats que el portarà cap a la descoberta de la cara
més sobrenatural de la ciutat. I de la cinematografia més prolífica del món ha arribat
Psycho Raman, amb el joc del gat i la rata entre un assassí en sèrie i un policia de
pràctiques més que dubtoses. Aquest seria doncs, un tast del millor que s’ha pogut veure en
cinema oriental enguany al Festival de Sitges i que tan bon regust de boca ha deixat un any més
al públic. No dubtem que la propera i esperada edició d’aniversari seguirà en la mateixa línia.
Ara resta per veure quantes d’aquestes cintes tindran distribució a les nostres pantalles. Però
això, ja serà una altra pel·lícula.
