En una excel·lent edició del Festival de Sitges, amb una programació molt cuidada i variada, apta per a tot afeccionat al cinema de gènere, ha sobresortit novament el cinema oriental, fet que es va accentuant any rere any en aquesta festa cinèfila. Tot i l’augment que ha despertat els darrers temps el cinema provinent d’aquelles latituds, i que s’ha vist traduït amb un progressiu (tot i que lent) increment de les estrenes en sales comercials, especialment en algunes concretes de Barcelona i sota l’impuls innegable i el bon treball de CineAsia, el cert és que, el Festival de Sitges, continua essent segurament, l’aparador més important a casa nostra perquè el gran públic pugui tenir accés a una cinematografia de gran qualitat i que supera en molts aspectes la producció nord-americana. I és que el grau d’innovació, tant formal com argumental, i la possibilitat de veure enfocaments diferents als clàssics patrons de Hollywood, ha fet que el nombre de persones disposades a canviar el xip i buscar noves formes d’expressió fílmica hagi augmentat força els darrers anys.
En aquest context, el Festival de Sitges ha tornat a apostar clarament pel cinema oriental amb 11 títols a la Secció Oficial, per un total que supera la cinquantena, i que ha permès visualitzar una mostra del bo i millor d’aquesta cinematografia, en diferents tipus de gèneres, atraient l’atenció de crítica i públic de manera innegable. Però ha estat la producció vinguda de Corea del Sud, amb títols com: The Handmaiden, Train to Busan, The Wailing o The Age of Shadows, la que sens dubte més ha sobresortit, confirmant que és actualment el país amb les propostes de més qualitat, per sobre del Japó, la Xina o Índia.
The Handmaiden ha estat per a molts la millor cinta del festival, fet que ha quedat reflectit amb el Gran Premi del Públic. Sota la batuta d’un habitual de Sitges com Park Chan-wook, que ja havia portat anteriorment la seva trilogia de la venjança (Old Boy, Sympathy for Lady Vengeance i Sympathy for Mr. Vengeance), la pel·lícula suposa una exhibició cinematogràfica a tots els nivells. En primer lloc, com a adaptació literària, ja que partint de la novel·la original de la britànica Sarah Waters, aconsegueix traslladar amb èxit una història victoriana i gòtica, a la Corea ocupada pels japonesos, mantenint-ne totalment l’essència, encara que estem parlant d’una cultura tan diferent. En segon lloc per l’exquisidesa i elegància en la direcció, el moviment de càmera i l’ambientació, juntament amb una música aclaparadora i de gran bellesa del molt reivindicable Jo Yeong-wook. Sense oblidar un guió perfectament encaixat que funciona com un rellotge suís, a través d’una narració sota 3 punts de vista diferents d’aquesta història de falses aparences i enganys, amb les dosis precises de depravació i també de sensualitat.
En canvi, amb Train to Busan, ens trobem amb una adrenalítica cinta de zombies ambientada bàsicament dins els compartiments d’un tren, al qual el director Yeon Sang-ho sap treure tot el partit gràcies a una càmera àgil però que no mareja i sempre buscant el millor enquadrament. Amb la consegüent crítica social que quasi sempre subjau en aquest gènere, la cinta té com a fil conductor una tendra història entre pare i filla que finalitza amb un pla de la ombra del progenitor que demostra que no estem davant un film qualsevol. Cal recordar que del mateix director s’ha pogut veure també Seoul Station, cinta d’animació de zombies centrada aquest cop en les peripècies d’un grup de gent a l’estació central de Seul.
Molt comentat ha estat també el final de The Wailing, que comença molt en la línia d’una investigació criminal rural tipus Memories of Murder, però que a mig metratge deriva cap a ambients més paranormals, i que conté una escena d’exorcisme realment antològica. The Age of Shadows per la seva banda, és un relat d’espionatge sobre l’ocupació japonesa des del punt de vista de la resistència, on el director de I saw the devil, Kim Jee-woon (un altre privilegiat darrera la càmera), aconsegueix fer un gran retrat històric, amb un grau d’èpica i dramatisme realment remarcables. Menys entusiasme ha despertat The Tunnel,, cinta amb un interessant punt de partida, com és el complicat i controvertit intent de rescat d’un home atrapat amb el cotxe dins un túnel que s’ha esfondrat a causa d’una construcció defectuosa, amb opinions enfrontades entre polítics i ciutadans sobre els límits i mitjans que cal destinar a l’acció.
Més enllà d’aquest pòquer de títols coreans, hi havia una gran expectació per veure el “kaiju eiga” de l’any, Shin Godzilla, que torna a recrear l’arribada del monstre a Tokyo, disposat a no deixar edifici de peus. Aquest cop però, tot i la importància del protagonista amb un indissimulat aire vintage, la trama es centra en el retrat de la burocràcia governamental a l’hora de prendre les decisions per fer front a l’amenaça i a les aliances internacionals més preferibles. Del país del sol ixent, també ha arribat el Takashi Miike de rigor. I aquest any tocava l’adaptació d’un manga sobre un grup de persones enviades a Mart, per netejar el planeta d’uns escarabats evolucionats que havien estat inicialment enviats al planeta vermell per fer-lo habitable pels humans que ja no cabien a la Terra. Malauradament, tot i aquesta atractiva premissa, Terraformars es queda en un seguit de lluites sense excessiu interès ni vistositat estètica. En un registre de terror més canònic es mou Creepy, de Kiyoshi Kurosawa, que narra la història d’una investigació barrejada amb la inquietant figura del veí del protagonista. I una relativa decepció ha provocat Museum, adaptació del manga homònim molt en la línia de Seven, que no acaba de transposar en imatges amb personalitat pròpia, les vinyetes sobre aquest assassí en sèrie amb màscara amb forma de granota.
En l’apartat de l’animació nipona, segurament els dos grans noms eren Gantz:O i One Piece Gold, per ser adaptacions de dos universos manga molt seguits, i que sens dubte donen al seu públic el que venia buscant. Però més enllà d’aquests dos fenòmens, val la pena recomanar Your Name, de Makoto Shinkai, un dels hereus avantatjats de l’estil de Miyazaki, que ens presenta una història molt poètica sobre dos adolescents que intercanvien els seus cossos arran de l’arribada d’un cometa, amb una molt interessant barreja de realitat i fantasia.
I l’acció pura i dura ha arribat, com no podia ser d’altra manera, de Hong Kong, i de la mà de dos noms il·lustres com Johnnie To i Dante Lam. El primer ens obsequia amb Three, petita però contundent cinta situada tota ella dins les parets d’un hospital on es troba pres un perillós delinqüent custodiat per la policia. I en la seva vessant de productor ha presentat Trivisa, pel·lícula recorreguda pel fatalisme propi del món dels gàngster, condemnats per un passat que els persegueix. I pel que fa al segon, posa sobre la taula les seves innegables dots pel thriller policíac i de tríades amb Operación Mekong, implacable retrat de la lluita contra les màfies que trafiquen amb droga al llarg del triangle daurat del riu asiàtic i que amb un ritme vertiginós ha deixat algunes de les millors escenes d’acció del festival.
Finalment esmentar dues propostes provinents de Malàisia i la Índia. La primera es tracta de Interchange, barreja de thriller i terror, amb un fotògraf forense que es veu involucrat en una investigació d’uns assassinats que el portarà cap a la descoberta de la cara més sobrenatural de la ciutat. I de la cinematografia més prolífica del món ha arribat Psycho Raman, amb el joc del gat i la rata entre un assassí en sèrie i un policia de pràctiques més que dubtoses. Aquest seria doncs, un tast del millor que s’ha pogut veure en cinema oriental enguany al Festival de Sitges i que tan bon regust de boca ha deixat un any més al públic. No dubtem que la propera i esperada edició d’aniversari seguirà en la mateixa línia. Ara resta per veure quantes d’aquestes cintes tindran distribució a les nostres pantalles. Però això, ja serà una altra pel·lícula.
