El canadenc Denis Villeneuve firma amb “La llegada” una estranya, elusiva i, al capdavall, reflexiva i emotiva pel·lícula de ciència-ficció, tot adaptant el relat de Ted Chiang, “La historia de tu vida”. El film s’obre amb un pròleg de to transcendental, a l’estil de Terence Malick, que sembla instal·lar el film en el regnat del gènere del melodrama amb una mare jove, Louise (Amy Adams), que pateix un fet traumàtic. Però aleshores l’imprevist irromp en pantalla i ens endinsem en el terreny del cinema fantàstic de la mà d’ella, eminent lingüista, que veu com la seva vida es remoguda de nou per un fet innominat, una invasió extraterrestre planetària.
L’aterratge de les naus visitants ocorre fora de pantalla, mentre s’estén el neguit i l’angoixa mundial, ja que el cineasta no permet mostrar-ho explícitament en imatges. No serà fins que aquesta experta en llengües sigui contractada pel govern americà, juntament amb un altre professor matemàtic, Ian Donnelly (Jeremy Renner), per establir contacte amb aquests visitants de motius inconfessats, quan l’espectador veurà per primer cop, a través dels ulls de Louise, la immensa nau alienígena ovalada dreta damunt un prat.
Un film centrat en el llenguatge, en els problemes de comunicació entre mons i civilitzacions diferents. I on l’intriga reposa sobre el repte del desxiframent del llenguatge extraterrestre per després esbrinar les intencions, amistoses o destructores, que tenen respecte al planeta terra i als seus habitants. Les criatures alienígenes empren la expressió dels heptàpodes, un tipus de llenguatge visual que res té a veure amb els diferents parlars de la terra, i que s’expressa en forma de cercles diferenciats que contenen diverses cadenes de significació.
Predomina un missatge pacificador i humanista, a favor d’una entesa global, de defensa de la solidaritat humana més enllà de fronteres. I en aquesta cruïlla, Louise s’erigeix en la interlocutora d’una humanitat en perill davant dels estranys acabats d’arribar. Per acabar finalment esdevenint un model d’heroïna involuntària, aclaparada per la seva responsabilitat, desbordada pels esdeveniments, que acaba carregant damunt les seves fràgils espatlles tot el pes del planeta terra.
Després descobrim que el film està estructurat en forma de palíndrom, en què l’inici coincideix amb el final, un film capicua que imposa una atmosfera de desorientació temporal, entre present i/o futur. Paradoxes temporals gens gratuïtes que serveixen per embrancar l’episodi central del contacte alienígena amb el propi destí de la visionària salvadora del món.
Cal ressaltar la ben atractiva idea de posada en escena de Villeneuve que privilegia allò no evident, afí a una concepció del fantàstic que reposa absolutament en l’absència d’espectacularitat. Una configuració visual tremendament sensitiva i suggeridora marcada sovint per una planificació de formes geomètriques, més propera a l’abstracció que a la figuració.
