v El canadenc Denis Villeneuve firma amb “La llegada” una estranya, elusiva i,
al capdavall, reflexiva i emotiva pel·lícula de ciència-ficció, tot adaptant el relat de Ted
Chiang, “La historia de tu vida”. El film s’obre amb un pròleg de to transcendental, a l’estil
de Terence Malick, que sembla instal·lar el film en el regnat del gènere del melodrama
amb una mare jove, Louise (Amy Adams), que pateix un fet traumàtic. Però aleshores
l’imprevist irromp en pantalla i ens endinsem en el terreny del cinema fantàstic de la mà
d’ella, eminent lingüista, que veu com la seva vida es remoguda de nou per un fet innominat,
una invasió extraterrestre planetària.
L’aterratge de les naus visitants ocorre fora de pantalla, mentre s’estén el neguit i
l’angoixa mundial, ja que el cineasta no permet mostrar-ho explícitament en imatges. No serà
fins que aquesta experta en llengües sigui contractada pel govern americà, juntament amb un
altre professor matemàtic, Ian Donnelly (Jeremy Renner), per establir contacte amb aquests
visitants de motius inconfessats, quan l’espectador veurà per primer cop, a través dels ulls de
Louise, la immensa nau alienígena ovalada dreta damunt un prat.
Un film centrat en el llenguatge, en els problemes de comunicació entre mons i
civilitzacions diferents. I on l’intriga reposa sobre el repte del desxiframent del llenguatge
extraterrestre per després esbrinar les intencions, amistoses o destructores, que tenen
respecte al planeta terra i als seus habitants. Les criatures alienígenes empren la expressió
dels heptàpodes, un tipus de llenguatge visual que res té a veure amb els diferents parlars de
la terra, i que s’expressa en forma de cercles diferenciats que contenen diverses cadenes de
significació.
Predomina un missatge pacificador i humanista, a favor d’una entesa global, de defensa
de la solidaritat humana més enllà de fronteres. I en aquesta cruïlla, Louise s’erigeix en la
interlocutora d’una humanitat en perill davant dels estranys acabats d’arribar. Per acabar
finalment esdevenint un model d’heroïna involuntària, aclaparada per la seva responsabilitat,
desbordada pels esdeveniments, que acaba carregant damunt les seves fràgils espatlles tot el
pes del planeta terra.
Després descobrim que el film està estructurat en forma de palíndrom, en què l’inici
coincideix amb el final, un film capicua que imposa una atmosfera de desorientació temporal,
entre present i/o futur. Paradoxes temporals gens gratuïtes que serveixen per embrancar
l’episodi central del contacte alienígena amb el propi destí de la visionària salvadora del
món.
Cal ressaltar la ben atractiva idea de posada en escena de Villeneuve que privilegia
allò no evident, afí a una concepció del fantàstic que reposa absolutament en l’absència
d’espectacularitat. Una configuració visual tremendament sensitiva i suggeridora marcada sovint
per una planificació de formes geomètriques, més propera a l’abstracció que a la figuració.
