Déu n’hi do el rebombori que ha despertat l’estrena d’Elle. La veritat és que la unió de dos talents com els de Paul Verhoeven i Isabelle Huppert, juntament amb la trama argumental, ja havia aixecat força expectació; però ha estat un cop s’ha pogut visionar a les sales comercials, que la cinta ràpidament s’ha convertit en un autèntic fenomen, malgrat no deixar de ser un film francès de no excessiu pressupost i en principi de temàtica no apta per a tots els públics. I és que ens trobem davant una d’aquelles (cada cop més escasses) pel·lícules que no deixa indiferent a ningú, convida a la tertúlia i demana un període de maduració posterior, en el qual vas apreciant detalls a cada dia que passa.
El punt de partida d’aquesta obra inclassificable, és l’agressió amb violació d’una empresària d’èxit a casa seva (no descobrim res perquè es veu ja a la primera escena). I a partir d’aquí, amb l’excusa dels seus intents per descobrir-ne l’autor, el director es dedica a disseccionar implacablement el seu cercle familiar, laboral i d’amistats, deixant al descobert les misèries, els secrets i les mancances de tots ells, molt en la línia del que feia Buñuel als seus films amb la classe burgesa. En aquest sentit la cinta no escatima detalls en cap moment, i s’acarnissa especialment en el retrat masculí, descrivint els homes com a éssers insegurs, immadurs, sexualment turmentats, febles, hipòcrites i fatalment violents. En canvi, les dones que apareixen, malgrat compartir alguns d’aquests trets, tenen més personalitat, són pragmàtiques, i més segures de si mateixes.
Amb Elle, Paul Verhoeven torna a demostrar la seva ductilitat i facilitat per adaptar-se a tot tipus de cinema, com ja va fer en el seu desembarcament a Hollywood amb la ciència-ficció (Robocop o Desafiament Total) o el thriller (Instint Bàsic), o quan es va reinventar a nivell europeu després d’un llarg silenci amb el magnífic retrat de la resistència contra el nazisme a Holanda que va suposar El llibre negre. En aquest cas, ens ofereix un plat farcit de tota mena de fets i persones bastant desagradables, però embolcallat en l’estilisme i el toc intel·lectual de cert cinema francès, i això si, recolzat en un gran repartiment, amb Isabelle Huppert al capdavant, servint-nos un dels seus característics personatges turmentats, freds i amb molt de caràcter, marca de la casa. Perquè resulta evident que el film es construeix al voltant de l’actriu que en el seu dia ja ens va impressionar amb La Pianista, i que aquí és el centre de totes les trames, desplegant una personalitat abassegadora.
I és que a la Huppert, li passa una mica com a Meryl Streep, que s’han convertit en un gènere en si mateix, i quan apareixen en una pantalla acaparen tota l’atenció, tot i que com a grans actrius, donen joc i milloren també les actuacions de la resta de repartiment. Aquest fet queda ben palès en l’altre film de l’actiu francesa que ha coincidit a la cartellera: L’avenir (El porvenir). Sota la batuta d’una altra directora de prestigi, com és Mia Hansen-Løve, l’actriu ens obsequia amb una nova exhibició de domini de l’escena i del personatge, interpretant a una professora de filosofia en ple replantejament vital, a causa dels canvis que es produeixen en el seu entorn i que l’obligaran a reinventar-se com a dona, mantenint la fidelitat als seus ferms principis. El film no cerca desenvolupar un gran argument, ni plantejar trames que es resolguin al final (com l’amistat amb el seu alumne avantatjat), sinó que es limita a descriure la vida d’una dona en un espai de temps concret, sense un gran final que doni per tancada l’acció, sinó simplement plantejant la quotidianitat d’una intel·lectual de classe mitjana-alta que veu com arribant a la seixantena recupera la llibertat per començar de nou. I vist el resultat final, realment no fa falta res mes per fruir de 100 minuts de gran cinema.
