Déu n’hi do el rebombori que ha despertat l’estrena
d’Elle. La veritat és que la unió de dos talents com els de Paul Verhoeven i
Isabelle Huppert, juntament amb la trama argumental, ja havia aixecat força expectació;
però ha estat un cop s’ha pogut visionar a les sales comercials, que la cinta ràpidament s’ha
convertit en un autèntic fenomen, malgrat no deixar de ser un film francès de no excessiu
pressupost i en principi de temàtica no apta per a tots els públics. I és que ens trobem davant
una d’aquelles (cada cop més escasses) pel·lícules que no deixa indiferent a ningú, convida a
la tertúlia i demana un període de maduració posterior, en el qual vas apreciant detalls a cada
dia que passa.
El punt de partida d’aquesta obra inclassificable, és l’agressió amb violació d’una
empresària d’èxit a casa seva (no descobrim res perquè es veu ja a la primera escena). I a
partir d’aquí, amb l’excusa dels seus intents per descobrir-ne l’autor, el director es dedica a
disseccionar implacablement el seu cercle familiar, laboral i d’amistats, deixant al descobert
les misèries, els secrets i les mancances de tots ells, molt en la línia del que feia
Buñuel als seus films amb la classe burgesa. En aquest sentit la cinta no escatima
detalls en cap moment, i s’acarnissa especialment en el retrat masculí, descrivint els homes
com a éssers insegurs, immadurs, sexualment turmentats, febles, hipòcrites i fatalment
violents. En canvi, les dones que apareixen, malgrat compartir alguns d’aquests trets, tenen
més personalitat, són pragmàtiques, i més segures de si mateixes.
Amb Elle, Paul Verhoeven torna a demostrar la seva ductilitat i facilitat per adaptar-
se a tot tipus de cinema, com ja va fer en el seu desembarcament a Hollywood amb la ciència-
ficció (Robocop o Desafiament Total) o el thriller (Instint Bàsic), o quan es va reinventar a
nivell europeu després d’un llarg silenci amb el magnífic retrat de la resistència contra el
nazisme a Holanda que va suposar El llibre negre. En aquest cas, ens ofereix un plat farcit de
tota mena de fets i persones bastant desagradables, però embolcallat en l’estilisme i el toc
intel·lectual de cert cinema francès, i això si, recolzat en un gran repartiment, amb Isabelle
Huppert al capdavant, servint-nos un dels seus característics personatges turmentats, freds i
amb molt de caràcter, marca de la casa. Perquè resulta evident que el film es construeix al
voltant de l’actriu que en el seu dia ja ens va impressionar amb La Pianista, i que aquí
és el centre de totes les trames, desplegant una personalitat abassegadora.
I és que a la Huppert, li passa una mica com a Meryl Streep, que s’han convertit en un
gènere en si mateix, i quan apareixen en una pantalla acaparen tota l’atenció, tot i que com a
grans actrius, donen joc i milloren també les actuacions de la resta de repartiment. Aquest fet
queda ben palès en l’altre film de l’actiu francesa que ha coincidit a la cartellera:
L’avenir (El porvenir). Sota la batuta d’una altra directora de prestigi, com és Mia
Hansen-Løve, l’actriu ens obsequia amb una nova exhibició de domini de l’escena i del
personatge, interpretant a una professora de filosofia en ple replantejament vital, a causa
dels canvis que es produeixen en el seu entorn i que l’obligaran a reinventar-se com a dona,
mantenint la fidelitat als seus ferms principis. El film no cerca desenvolupar un gran
argument, ni plantejar trames que es resolguin al final (com l’amistat amb el seu alumne
avantatjat), sinó que es limita a descriure la vida d’una dona en un espai de temps concret,
sense un gran final que doni per tancada l’acció, sinó simplement plantejant la quotidianitat
d’una intel·lectual de classe mitjana-alta que veu com arribant a la seixantena recupera la
llibertat per començar de nou. I vist el resultat final, realment no fa falta res mes per fruir
de 100 minuts de gran cinema.
