“Moonlight” és una pel·lícula estructurada en
tres actes, tres dies de tres moments diferents de la vida de Chiron. Tres fragments d’una vida
traduït gràficament al pòster de la pel·lícula amb un rostre tripartit amb tres edats i franges
de colors no diferents, sinó complementaris, com gradació d’un mateix color. No són les edats
de l’home, però són les tres fases en la construcció de la personalitat, de la persona; la
infància, adolescència i joventut. Moments cabdals, fets que marquen l’evolució personal i
humana del protagonista principal.
La infància sense pare, amb una mare drogoaddicte (Naomie Harris) i la recerca d’una
figura paterna que sembla trobar en un camell del barri (Mahershala Ali), després una
adolescència marcada per la humiliació i el maltractament escolar, finalment la joventut com
un noi que s’ha fet a sí mateix, encara que sigui al marge de la llei.
A partit d’una obra teatral de Tarell Alvin McCraney, el film de Barry Jenkins és
minimalista i auster, sense efectismes ni grandiloqüències, però amb un deix visual gens
rutinari i força estilitzat, marcat i cridaner en ocasions. Un film de batecs, fet a
pinzellades, impressions soltes. Un noi pràcticament sense nom, definit pels seus sobrenoms,
silenciós i introvertit fins a la mudesa, d’ identitat esborrada i fugissera. Fragments
trencats d’una vida esmicolada que conformen un colpidor fresc iniciàtic de com bastir una
vida enmig de l’hostilitat general.
Podríem dir-ne cinema de negres. “Moonlight” és de la mateixa productora responsable d’un altre
film sobre la condició dels negres com l’oscaritzada “12 anys d’esclavitud” (2012, Steve
McQueen). Film sense complexes, que no ha de denunciar taxativament la marginació o el racisme
que pateix la comunitat afroamericana, encara que aquests elements es fan presents fora de
camp, ja que tot passa en un barri marginal, a l’estat de Miami, en un entorn conflictiu i una
família desestructurada.
En aquest procés de reconstrucció de la identitat, el film aborda aspectes tant importants como
la violència del voltant, la impotència que genera el temps present o l’absència de futur i
d’il·lusions. O també el singular apropament a un tema com l’homosexualitat, gens fàcil en
contexts d’agressivitat i masclisme, fanfarroneria i fatxenderia.
Una pel·lícula ben posicionada de cara als Oscars ja que és una de les pel·lícules nominades
amb més candidatures, fins a vuit, entre elles, millor pel·lícula i millor director.
