”Manchester by the sea” és d’aquelles pel·lícules
que t’atrapen com a espectador i et desarmen poc a poc, sense que te n’adonis, i et fan entrar
a formar part d’un drama sense concessions, magníficament narrat, interpretat i dirigit. Basat
en un guió original del propi realitzador, Kenneth Lonergan, que s’ha endut un merescut
Òscar, la cinta ens presenta la rutinària i anodina vida de Lee Chandler, un home que traspua
amargura i derrota vital pels quatre costats, i que es guanya la vida fent el manteniment
d’edificis de pisos a Boston. Però la sobtada mort del seu germà gran l’obligarà a tornar al
seu poble natal, i a fer-se càrrec del seu nebot adolescent i dels tràmits derivats del decés.
A partir d’aquí l’espectador va descobrint poc a poc els motius dels 10 anys d’exili voluntari
i de l’agror del seu caràcter.
Amb un ritme pausat i contingut, però no exempt d’intensitat emocional, el film ens
mostra la cara més crua de la vida, de forma realista i madura però sense recrear-se en el
drama. Per fer-ho, agafa com a columna vertebral de la narració, la relació entre oncle i
nebot, que havien estat molt units anys enrere, i que ara hauran de recompondre el seu lligam a
la vegada que assimilen el dol de la pèrdua de maneres ben diferents, adaptant-se a la nova i
sobtada situació com bonament poden. El tàndem interpretatiu format per un descomunal Casey
Affleck i un sorprenent Lucas Hedges, que va agafant protagonisme poc a poc, a
mesura que pren les regnes de la situació, transmet una força dramàtica realment remarcable,
però sense forçar mai la interpretació i buscant sempre la màxima versemblança.
Sobre aquesta base, la pel·lícula va creixent paulatinament, donant detalls de la vida
d’aquesta família, que un dia va ser com qualsevol altra d’un típic poblet mariner de la costa
de Massachusetts, però que ara està absolutament trencada, i que haurà d’intentar recompondre
qui precisament està més enfonsat, per un sentiment de culpa que el persegueix les 24 hores del
dia, i que tant bé transmet en pantalla el just guanyador de l’Òscar a la millor interpretació
masculina. Tot això s’explica a través de nombrosos flash-backs, que posen a l’espectador en
antecedents i contraposen les dues realitats, veient el present a través dels ulls del passat i
viceversa. I amb la presència en segon pla però constant, d’un mar que impregna la vida, el
caràcter i la geografia de tot el poble.
La cinta traspua humanitat per tots els porus i els personatges són tractats amb gran
respecte, deixant-los explicar en les motivacions i les raons dels seus comportaments, sense
jutjar-los en cap moment. I deixant a l’espectador que prengui les seves conclusions sobre cada
un, fet que en algun cas, canvia a mesura que avança el metratge. Tot això seria absolutament
impossible sense un repartiment molt coral, que recolza perfectament els dos personatges
centrals de la trama, començant per un sempre magnífic Kyle Chandler en el paper del
germà difunt, a qui veiem en nombrosos flash-backs, seguint per una molt secundària en metratge
Michelle Williams, que tanmateix té un paper vital en el passat, el present i el futur
de Lee, i acabant pels diversos joves que envolten el fill i tots i cada un dels típics
habitants de la vila, que van apareixent en cada passatge d’aquest via crucis del protagonista
en el seu amarg retorn a casa.
Però malgrat totes les desgràcies que relata la pel·lícula, el director sap jugar amb
la introducció d’algun moment còmic i algun bri d’esperança, que la vida sempre t’acaba oferint
o que un li acaba prenent, sobreposant-se a les circumstàncies. I gràcies a la combinació de
moments claus i durs amb d’altres de més quotidians, i uns diàlegs magníficament escrits,
l’espectador pot fruir d’aquesta experiència d’un grup de gent que ens obre les portes de la
seva vida i ens mostra el més íntim dels seus sentiments, amb els seus encerts i els seus
errors, com ens passa a tots. Una cinta imprescindible, que probablement hauria pogut rebre
algun altre reconeixement més en forma de premi, però que la volguda senzillesa del seu
plantejament, totalment despullada d’artificis argumentals o dramàtics, no sempre facilita. En
tot cas, sempre cal aplaudir la valentia de produir un film arriscat, profund, adult i
reflexiu, que segurament no arribarà a grans públics ni farà recaptacions milionàries, però que
sens dubte dignifica i dóna sentit al setè art, apel·lant al realisme i al cinema de
personatges, guió i narració, en plena era digital.
