”Manchester by the sea” és d’aquelles pel·lícules que t’atrapen com a espectador i et desarmen poc a poc, sense que te n’adonis, i et fan entrar a formar part d’un drama sense concessions, magníficament narrat, interpretat i dirigit. Basat en un guió original del propi realitzador, Kenneth Lonergan, que s’ha endut un merescut Òscar, la cinta ens presenta la rutinària i anodina vida de Lee Chandler, un home que traspua amargura i derrota vital pels quatre costats, i que es guanya la vida fent el manteniment d’edificis de pisos a Boston. Però la sobtada mort del seu germà gran l’obligarà a tornar al seu poble natal, i a fer-se càrrec del seu nebot adolescent i dels tràmits derivats del decés. A partir d’aquí l’espectador va descobrint poc a poc els motius dels 10 anys d’exili voluntari i de l’agror del seu caràcter.
Amb un ritme pausat i contingut, però no exempt d’intensitat emocional, el film ens mostra la cara més crua de la vida, de forma realista i madura però sense recrear-se en el drama. Per fer-ho, agafa com a columna vertebral de la narració, la relació entre oncle i nebot, que havien estat molt units anys enrere, i que ara hauran de recompondre el seu lligam a la vegada que assimilen el dol de la pèrdua de maneres ben diferents, adaptant-se a la nova i sobtada situació com bonament poden. El tàndem interpretatiu format per un descomunal Casey Affleck i un sorprenent Lucas Hedges, que va agafant protagonisme poc a poc, a mesura que pren les regnes de la situació, transmet una força dramàtica realment remarcable, però sense forçar mai la interpretació i buscant sempre la màxima versemblança.
Sobre aquesta base, la pel·lícula va creixent paulatinament, donant detalls de la vida d’aquesta família, que un dia va ser com qualsevol altra d’un típic poblet mariner de la costa de Massachusetts, però que ara està absolutament trencada, i que haurà d’intentar recompondre qui precisament està més enfonsat, per un sentiment de culpa que el persegueix les 24 hores del dia, i que tant bé transmet en pantalla el just guanyador de l’Òscar a la millor interpretació masculina. Tot això s’explica a través de nombrosos flash-backs, que posen a l’espectador en antecedents i contraposen les dues realitats, veient el present a través dels ulls del passat i viceversa. I amb la presència en segon pla però constant, d’un mar que impregna la vida, el caràcter i la geografia de tot el poble.
La cinta traspua humanitat per tots els porus i els personatges són tractats amb gran respecte, deixant-los explicar en les motivacions i les raons dels seus comportaments, sense jutjar-los en cap moment. I deixant a l’espectador que prengui les seves conclusions sobre cada un, fet que en algun cas, canvia a mesura que avança el metratge. Tot això seria absolutament impossible sense un repartiment molt coral, que recolza perfectament els dos personatges centrals de la trama, començant per un sempre magnífic Kyle Chandler en el paper del germà difunt, a qui veiem en nombrosos flash-backs, seguint per una molt secundària en metratge Michelle Williams, que tanmateix té un paper vital en el passat, el present i el futur de Lee, i acabant pels diversos joves que envolten el fill i tots i cada un dels típics habitants de la vila, que van apareixent en cada passatge d’aquest via crucis del protagonista en el seu amarg retorn a casa.
Però malgrat totes les desgràcies que relata la pel·lícula, el director sap jugar amb la introducció d’algun moment còmic i algun bri d’esperança, que la vida sempre t’acaba oferint o que un li acaba prenent, sobreposant-se a les circumstàncies. I gràcies a la combinació de moments claus i durs amb d’altres de més quotidians, i uns diàlegs magníficament escrits, l’espectador pot fruir d’aquesta experiència d’un grup de gent que ens obre les portes de la seva vida i ens mostra el més íntim dels seus sentiments, amb els seus encerts i els seus errors, com ens passa a tots. Una cinta imprescindible, que probablement hauria pogut rebre algun altre reconeixement més en forma de premi, però que la volguda senzillesa del seu plantejament, totalment despullada d’artificis argumentals o dramàtics, no sempre facilita. En tot cas, sempre cal aplaudir la valentia de produir un film arriscat, profund, adult i reflexiu, que segurament no arribarà a grans públics ni farà recaptacions milionàries, però que sens dubte dignifica i dóna sentit al setè art, apel·lant al realisme i al cinema de personatges, guió i narració, en plena era digital.
