Amb Logan, Hugh Jackman posa (en
principi) el punt i final a la seva etapa de mutant. Després de 6 cintes dels X-Men encarnant
el carismàtic Lobezno i 2 spin-off en solitari, l’actor australià de 48 anys ha decidit deixar
enrere el personatge que més l’ha popularitzat i continuar la seva carrera per altres camins.
Per fer-ho, ha triat una història fosca i pessimista basada en un còmic de Mark Millar,
adaptada i dirigida per James Mangold, amb qui ja havia coincidit a l’anterior
Lobezno Inmortal, i s’ha fet acompanyar únicament per Patrick Stewart, el professor
Charles Xavier de les primeres cintes.
La pel·lícula, com no podia ser d’altra manera, suposa la sublimació d’un heroi clàssic
en etapa crepuscular, i com a tal, està farcida de tòpics i llocs comuns, que en cap moment hi
ha la intenció d’ocultar. Així, ens trobem davant un protagonista en hores molt baixes, vivint
del seu treball com a conductor de limusines i amb uns poders molt debilitats, al qual se li
presenta la oportunitat de realitzar un darrer servei a la causa mutant, que el farà despertar
de la letargia alcohòlica en la que es troba immers. La cinta, es divideix en dues parts molt
marcades i contrastades. Així, s’inicia en un paratge fronterer amb Mèxic, polsegós i decadent,
en consonància amb l’estat del protagonista, que es presta a ràpids paral·lelismes amb els EEUU
actuals i que conté una seqüència d’arrancada que faria les delícies de Donald Trump. Però en
aquest carreró sense sortida, apareix una jove mutant a la qual protegir i traslladar a un lloc
segur a la frontera amb Canadà. En aquest punt, comença una típica road movie amb els tres
fugitius mutants, que poc a poc anirà activant la consciència de Logan, a mesura que ens
apropem a paratges més boscosos i septentrionals.
Tot i que la intenció del film és evident des del primer moment, la plasmació d’aquesta odissea
no acaba de ser rodona, i la èpica a vegades es queda en intenció. Les inusualment violentes
escenes d’acció, imprescindibles (o no) en una cinta de l’univers Marvel, resulten
excessivament rutinàries i no sempre justificades, i no lliguen massa bé amb un aire de
transcendència, potser excessiu pel tipus de pel·lícula davant la que ens trobem. Un clar
exemple d’això és el volgut paral·lelisme amb un western clàssic (aquest sí) immortal,
com és Shane (Raíces profundes). Però Hugh Jackman no és Alan Ladd, ni tan sols els hereus
directes que va encarnar Clint Eastwood a Sense Perdó o el Genet Pàl·lid, i el pòsit de
melancolia i sentiment de culpa que porta el personatge tampoc són comparables. Ni tan sols els
dolents de la funció, uns desaprofitats i mancats de tot carisma Richard E. Grant i Boyd
Holbrook, arriben a la sola de la sabata de Jack Palance.
Per tant, malgrat les bones intencions inicials de donar un altre alè i enfocament a una cinta
de super-herois, ens trobem amb un epíleg descompensat, que transita per camins elegíacs, sense
renunciar del tot a l’herència de blockbuster i que pateix d’evidents problemes de guió i
direcció. En qualsevol cas, sí que és cert que ens trobem davant una pel·lícula totalment
desacomplexada, que aposta per un camí i el segueix fins a les darreres conseqüències, encara
que els resultats es queden curts pel que apuntava. Veurem a partir d’ara, cap a on aniran els
futurs lliuraments de l’univers X-Men, sense el seu buc insígnia durant 17 anys.
