Amb Logan, Hugh Jackman posa (en principi) el punt i final a la seva etapa de mutant. Després de 6 cintes dels X-Men encarnant el carismàtic Lobezno i 2 spin-off en solitari, l’actor australià de 48 anys ha decidit deixar enrere el personatge que més l’ha popularitzat i continuar la seva carrera per altres camins. Per fer-ho, ha triat una història fosca i pessimista basada en un còmic de Mark Millar, adaptada i dirigida per James Mangold, amb qui ja havia coincidit a l’anterior Lobezno Inmortal, i s’ha fet acompanyar únicament per Patrick Stewart, el professor Charles Xavier de les primeres cintes.
La pel·lícula, com no podia ser d’altra manera, suposa la sublimació d’un heroi clàssic en etapa crepuscular, i com a tal, està farcida de tòpics i llocs comuns, que en cap moment hi ha la intenció d’ocultar. Així, ens trobem davant un protagonista en hores molt baixes, vivint del seu treball com a conductor de limusines i amb uns poders molt debilitats, al qual se li presenta la oportunitat de realitzar un darrer servei a la causa mutant, que el farà despertar de la letargia alcohòlica en la que es troba immers. La cinta, es divideix en dues parts molt marcades i contrastades. Així, s’inicia en un paratge fronterer amb Mèxic, polsegós i decadent, en consonància amb l’estat del protagonista, que es presta a ràpids paral·lelismes amb els EEUU actuals i que conté una seqüència d’arrancada que faria les delícies de Donald Trump. Però en aquest carreró sense sortida, apareix una jove mutant a la qual protegir i traslladar a un lloc segur a la frontera amb Canadà. En aquest punt, comença una típica road movie amb els tres fugitius mutants, que poc a poc anirà activant la consciència de Logan, a mesura que ens apropem a paratges més boscosos i septentrionals.
Tot i que la intenció del film és evident des del primer moment, la plasmació d’aquesta odissea no acaba de ser rodona, i la èpica a vegades es queda en intenció. Les inusualment violentes escenes d’acció, imprescindibles (o no) en una cinta de l’univers Marvel, resulten excessivament rutinàries i no sempre justificades, i no lliguen massa bé amb un aire de transcendència, potser excessiu pel tipus de pel·lícula davant la que ens trobem. Un clar exemple d’això és el volgut paral·lelisme amb un western clàssic (aquest sí) immortal, com és Shane (Raíces profundes). Però Hugh Jackman no és Alan Ladd, ni tan sols els hereus directes que va encarnar Clint Eastwood a Sense Perdó o el Genet Pàl·lid, i el pòsit de melancolia i sentiment de culpa que porta el personatge tampoc són comparables. Ni tan sols els dolents de la funció, uns desaprofitats i mancats de tot carisma Richard E. Grant i Boyd Holbrook, arriben a la sola de la sabata de Jack Palance.
Per tant, malgrat les bones intencions inicials de donar un altre alè i enfocament a una cinta de super-herois, ens trobem amb un epíleg descompensat, que transita per camins elegíacs, sense renunciar del tot a l’herència de blockbuster i que pateix d’evidents problemes de guió i direcció. En qualsevol cas, sí que és cert que ens trobem davant una pel·lícula totalment desacomplexada, que aposta per un camí i el segueix fins a les darreres conseqüències, encara que els resultats es queden curts pel que apuntava. Veurem a partir d’ara, cap a on aniran els futurs lliuraments de l’univers X-Men, sense el seu buc insígnia durant 17 anys.
