TAN SOLS BONES INTENCIONS AL 70È FESTIVAL DE CINEMA DE CANNES
Si en la jornada primera els relats infantils es van
apoderar de la Secció Oficial, la tònica es repeteix de nou amb “Okja” de Bong Joon-Ho, un
relat més apropiat per una sessió matinal amb la quitxalla que no per una competició com la de
Cannes. Els dos films a concurs del primer dia, de clara orientació infantil però d’abast
antagònic, “Wonderstruck” de Todd Haynes i “Loveless” d’Andrey Zvyagintsev, resultaven
absolutament dignes de figurar en un certamen de primer ordre, però la selecció d“Okja” resulta
inadmissible pel seu infantilisme, tot i arribar escudat en un discurs de protecció dels
animals. Aquesta segona jornada ha propiciat també una proposta molt més adulta, arriscada i
valenta, tot i que malaguanyada, de discurs social i polític sobre l’actualitat europea, de la
mà de l’hongarès Kornél Mundruczó amb “Jupiter’s Moon”.
Àngel de l’anunciació
Kornél Mundruczó torna per tercera vegada a la Secció Oficial amb “Jupiter’s
Moon” després de guanyar el Premi “Una certa mirada” amb “White dog” (2014). Aquest nou
títol combina, en un difícil equilibri, el realisme i el fantàstic quan el seu protagonista, el
jove refugiat sirià, Aryan (Zsombor Jéger), que viatja amb el seu pare, és disparat al
traspassar la frontera i malferit descobreix que pot levitar.
Aryan serà ajudat per un metge d’hospital, Stern (Merab Ninidze), un personatge
desenganyat i cínic, que el protegeix altruísticament però que també l’utilitzarà. Stern vol
aprofitar els poders sobrenaturals del noi com una espècie de reclam de fe per a una societat
descreguda. A través d’aquest fet Mundruczó recrea moments brillants i hipnòtics, de gran força
visual, combinant el cos flotant en l’espai mentre una casa gira sobre sí mateixa, com aquells
moments de suspensió temporal instituïts per “Origen” de Nolan.
El fet de volar resulta un acte anormal, associat al meravellós, i que aquí s’empra amb
una voluntat més religiosa, associat com està a la condició d’allò miraculós. El noi que
s’enlaira és com un àngel de la revelació, l’anunciant d’una nova època que superarà la manca
de valors religiosos i social, una societat deshumanitzada i descreguda. Un discurs que combina
la urgència de la condemna de la situació dels refugiats europeus perseguits amb el
cristianisme.
Un film molt benintencionat que s’atreveix a parlar dels mals del nostre temps tot
denunciant una societat autoritària i parafeixista, una especulació orwelliana, però que un
excés d’espiritualitat, de transcendència, finalment acaba malmetent l’atrevida proposta. Una
faula futurista ancorada en la realitat d’una societat hongaresa extrapolable a la societat
europea també. Una connexió evident, tot i la forçada analogia que estableix el director, al
servir-se de l’astrologia en el títol original del film, “Lluna de Júpiter”, una lluna
descoberta i batejada per Galileu.
Rebel·lió a la granja
El director de “Mother” (2014), el sud-coreà Bong Joon-Ho, concursa de nou a
Cannes amb una coproducció amb Estats Units, “Okja”, i ho fa de la mà de la cadena
Netflix, que estrenarà aquest film únicament pels seus clients en el seu portal de pagament. És
un film de marcat caire fantàstic, però lluny de les pel·lícules de monstres del director, ja
que aquest títol respon al nom d’una bèstia tan gegant com inofensiva, un superporc criat en
una muntanya coreana per un pagès local i la seva néta, Mija (Seho Hyun Ahn).
El porc gegantí forma part d’una cadena mundial, Mirando, i la bèstia serà retornada
als Estats Units per morir a l’escorxador d’aquesta multinacional revestida d’ecologisme, una
empresa planetària dedicada a abastir de menjar el planeta. Una societat mercantil comandada
per Lucy Mirando (Tilda Swinton) i que compta amb un presentador estrella, Dr. Johnny
Wilcox (Jake Gyllenhaal), desplaçat als llocs d’engreix dels porcs.
El nus d’aquesta entreteniment pels més petits rau en la recerca que porta a terme la
nena, recolzada per un grup animalista subversiu dirigit per Jay (Paul Dano),
desplaçant-se a Nova York. Una faula senzillament calamitosa en un seguit d’escenes que cauen
massa sovint en el ridícul involuntari. I la culpa prové, sobretot, del component més grotesc i
exagerat dels personatges principals americans, que forçats a encaixar en un format de comèdia,
cauen manta vegades en el patetisme. Unes actuacions penoses i sense cap bri de gràcia, en
general i, en particular, de Gyllenhaal, en el pitjor paper d’aquesta auca animalística.
