Després d’una carrera més que exitosa amb nombrosos
premis en festivals com Cannes, Berlín, o Màlaga, i l’aclamació quasi unànime de tota la
crítica, Estiu 1993 ha aconseguit en el seu primer cap de setmana ser número 1 en 17
cinemes de tota Espanya, amb la segona millor mitjana per còpia de les estrenes, tan sols per
sota de la tercera part de Gru, a més de situar-se en el TOP 10 de recaptació global del
diumenge. I tot això, amb tan sols 37 còpies i en català. Unes xifres realment impressionants i
absolutament merescudes per la òpera prima de la directora catalana Carla Simón, un nou
exemple de l’excel·lent formació audiovisual que s’està portant a terme en el nostre país, com
també ho seria el cas d’Elena Martín, amb la seva Júlia Ist, amb qui comparteix cartellera
aquests dies.
Tot i ser un terme del qual sovint s’abusa, no hi ha dubte que Estiu 1993 pot
qualificar-se de cinema d’autor, ja que es tracta d’una obra amb una mirada absolutament
personal i pròpia, no tan sols per tractar-se d’un film autobiogràfic, sinó sobretot pel punt
de vista i l’estil narratiu emprats per la realitzadora. L’acció ens trasllada al primer estiu
post-olímpic, i comença en l’escenari per excel·lència que dona el tret de sortida a aquest
període de l’any, la nit de Sant Joan, amb una revetlla al carrer il·luminada per focs
artificials i amb la inconfusible banda sonora dels petards. Aquí, una nena d’uns 7 anys s’ho
mira tot des d’una certa distància, sense participar de la joia de la celebració i l’esperit
d’inici del període vacacional. I de sobte, un nen se li atansa i li pregunta: I tu per què no
plores ? La nena és la Frida, i espera que els seus familiars acabin d’empaquetar la casa, per
marxar tot seguit, sense esperar a l’endemà. Però no van precisament de vacances, sinó a
començar una nova vida, lluny de la ciutat, i amb uns nous pares i una germana petita, que fins
aleshores eren els seus oncles i la seva neboda.
Amb aquesta premissa arranca sense avisar la pel·lícula, com la vida mateixa, i a
partir d’aleshores, anirà desgranant les circumstàncies que han rodejat tots aquests canvis,
bàsicament centrades en la mort dels pares. Formalment, la cinta es construeix a partir de la
successió de moments quotidians d’aquell estiu, no necessàriament de gran transcendència, i que
poc a poc van permetent a l’espectador, recompondre el trencaclosques d’aquella família i el
procés d’adaptació de la Frida al nou entorn i a la pèrdua materna. Així, a través d’un simple
joc amb la germana, on ella es disfressa d’adulta, veiem com era la mare a través de la seva
imitació; a partir d’un incident tan inofensiu com una ferida al genoll mentre juga amb altres
nens als parc i la reacció de les altres mares, constatem que la Sida, va ser la causa de la
mort de la seva, i amb les dues visites dels avis i les tietes, et descriu sense necessitat de
gaires paraules, els diversos perfils i llaços familiars i l’educació que havia rebut la Frida
fins aleshores.
Amb un estil molt en la línia d’un determinat cinema català recent, del qual Marc Recha
en seria un exemple paradigmàtic, la directora s’apropa als personatges de manera naturalista,
fugint de qualsevol mena d’artificiositat, buscant el protagonisme del paisatge i sempre a
través de la mirada de la Frida. Fet gens estrany si tenim en compte, com hem dit, que es
tracta d’un relat autobiogràfic, amb el qual Carla Simón rebusca entre els seus records
d’aquella tendre edat i intenta plasmar el que li ha quedat a la memòria. A l’espectador ens
arriba una història trista i dura en el fons, però plena d’humanisme i esperança en el futur.
I malgrat que pugui semblar el contrari en una història narrada quasi en to documental,
el paper dels actors és absolutament imprescindible per obtenir una obra tan emotiva i que
arribi tant a l’espectador. Sense la complicitat de dos actors clarament a l’alça com Bruna
Cusí i David Verdaguer , que han entès perfectament el seu paper no protagonista,
malgrat ser els adults, que excel·leixen en les seves escenes claus i que es nota que han fet
un gran treball d’acompanyament a les dues nenes, no tindríem aquests resultats. I evidentment,
sense la mirada de la Laia Artigas i l’espontaneïtat de la nena més petita, Paula
Robles, estaríem davant un film molt més convencional, sense aquest pàtina de proximitat i
de cinéma vérité.
Podríem dir quasi bé, que aquest Estiu 1993 és l’anvers de Matar un rossinyol, la
magistral novel·la de Harper Lee amb tocs autobiogràfics, portada al cinema per Robert
Mulligan, i amb Gregory Peck en el paper d’Atticus Finch. Dues històries narrades a través de
la mirada d’una nena que ha perdut a la seva mare, i que al llarg d’un calorós estiu ha de
sobreposar-se al fet, sense deixar de ser nena però començant ja a madurar més ràpid del que li
tocaria, i sota l’atenta mirada i l’acompanyament dels adults. Però allà on el film nord-
americà es sustenta en un guió i una història molt preeminents i que busquen els fils
conductors del judici al noi negre i del misteri del veí interpretat per Robert Duvall, en el
cas català s’opta per pinzellades quasi impressionistes, sense un fil narratiu clàssic, i
deixant que l’espectador es construeixi la història a través de les emocions que li va
transmetent. Dues vies igualment vàlides per arribar al mateix resultat: commoure l’espectador.
