Expulsats dels boscos on s’havien fortificat empaitats
pels humans caçadors de micos, els simis enceten l’etern deambular dels proscrits a la recerca
d’un refugi. En realitat, els simis en aquesta fructífera franquícia, són els indis aniquilats
i expulsats de les planures en què, fins i tot, alguns porten el cos pintat com guerres
aborígens. L’alè del western que sobrevola “La guerra del planeta de los simios” de
Matt Reeves es fa explícit en la batalla que obre el film, amb humans que es serveixen
de simis col·laboracionistes que els fan de guies i de bèsties de càrrega, denominats de forma
vexatòria “ases”. Igual que aquells membres de tribus enfrontats amb altres tribus i que són
utilitzats pels conqueridors de l’Oest en el seu propi profit, amb la fita de l’extermini final
dels indis rebels.
Després d’aquesta preàmbul comença l’èxode dels simis per trobar una reserva on poder
viure en pau, però son apressats pels salvatges caçadors de micos i tancats en camps de
treball. Mentre un reduït i divers grup de fugitius, entre els quals es troba Cèsar (Andy
Serkis), el líder simiesc caigut en desgràcia, intentarà alliberar-los del camp de
refugiats, reivindicant-se Cèsar de nou entre els simis esclaus, igual que un Espartac, un
heroi tràgic.
L’acció està ambientada en un futur post-apocalíptic, un món en runes, les deixalles
del món, en què els propis humans es veuen afectats també per una plaga que els deixen sense
parla i, els que en són contaminats, son sacrificats sense pietat, dibuixant un endemà sense
esperança. Humans perseguidors de simis que actuen com un exèrcit sediciós que alhora es
fortifica en la construcció d’un gran mur per repel·lir l’atac d’un altre exèrcit d’humans, i
que al final deixa als dissortats simis enmig d’un conflicte encara més gran.
L’oposat a Cèsar és aquí un perseguidor de simis, un feixista coronel (Woody
Harrelson), que sembla un èmul del desertor general Kurtz amagat en l’espessor de la
jungla, el cor de les tenebres conradià, a “Apocalyse Now” de F. F. Coppola. Una filiació que
es fa explícita en moments molt concrets, com el rapat al zero del militar o temes de la banda
sonora que ens condueix a aquell infern de bogeria de la Guerra del Vietnam reflectida per
Coppola.
Combinació perfecta d’acció èpica i de drama interior, d’espectacle i d’intimisme, per
tancar aquesta darrera trilogia que el 2011 ressuscitava la franquícia endegada a ”El planeta
dels simis” (1968). I sobretot que la gent no es pensi que va a veure un film de guerra, de
batalles, d’acció grandiloqüent, sinó que es trobaran un film admirable, ple de lectures,
carregat de simbolisme, d’una austeritat i contenció encomiable, un entreteniment seriós i
adult.
