Christopher Nolan s’apropa amb “Dunkerque”
a un dels episodis famosos de la II G.M. en què les tropes aliades son empeses fins a quedar
atrapades en la línia de mar en les platges de la vila de Dunkerque per l’empenta de l’exèrcit
alemany durant el seu avanç imparable cap a França. En aquest film de guerra preval la idea del
setge, en què l’exèrcit alemany manté contra les cordes als derrotats, castigant la retirada
dels anglesos.
Però aquest encerclament esdevé angoixant ja que el cineasta britànic manté els enemics
fora de quadre, com un enemic invisible, que mai es fa present físicament, tot i la seva
amenaça. Recursos propiciatoris de situacions concentracionàries i claustrofòbiques, i que
semblen provenir d’aquell film paradigmàtic sobre la modalitat de l’aïllament i el setge d’un
grup de soldats perduts en el desert durant la I G.M. “La patrulla perduda” (1934, John
Ford). Tot i tractar-se d’un exèrcit acorralat, en aquesta situació d’estancament dels
britànics queda l’opció de l’embarcament, resta la fugida travessant el canal de la Mànega, que
possibilita la idea del rescat per alliberar els retinguts.
Tot i la vergonya de la derrota, la humiliació de la desfeta, Nolan sustenta el seu
esplèndid film sobre l’èpica de la subsistència. Una idea que l’allunya de les gestes
victorioses del camp de batalla per lloar l’esperit de resistència i sofriment, apropant-se a
un registre habitual del gènere bèl·lic com és la línia més supervivencialista. Aquella en què
preval el salvar-se abans que tot, sobreviure a la diàspora de la reculada, igual que els films
de desastres bèl·lics, cas de la caòtica i demencial retirada de les tropes alemanys del front
rus reflectit a “Stalingrado” (1993, Joseph Vilsmaier).
El desgavell monumental de la batalla de Dunkerque incorpora també una dimensió
apocalíptica, perfectament espectacularitzada en un film recent que retratava l’infern de
Dunkerque com “Expiación” (2007, Joe Wright), que ens va deixar aquell virtuós i dilatat
pla-seqüència en la platja i que, en realitat, era la percepció d’un moribund. Aquest to
dantesc l’incorporen en el film de Nolan els grups de soldats de terra, sobretot Tommy (Fionn
Whitehead), que intenta moltes vegades escapar del setge per mar i que el porta a viure
pràcticament tres naufragis, renaixent fins a tres vegades. En una situació desesperada, Tommy
sobreviu prop d’un vaixell enfonsat del qual ha estat expulsat, salva la vida de nou en
l’enfonsament d’un altre vaixell torpedinat per un submarí, o se salva nedant dels intents
frustrats d’escapar amb un vaixell abandonat i embarrancat a la platja novament destruït.
La novetat de Nolan en el gènere bèl·lic és que a “Dunkerque” va un pas més enllà
del seu mestratge de l’art de la suspensió temporal, dels estats entre la vigília i el somni o
de la creació d’estructures narratives enrevessades. El director d’”Origen”(2010) idea ara una
estructura tripartida per reflectir a la seva manera la crònica de l’evacuació dels britànics
de la vila marinera de Dunkerque, centrant-se en tres grups de persones que es correspondrien
als capítols de terra, mar i aire. Són tres fronts d’un mateix episodi que serveixen per
individualitzar la batalla i posar nom als seus anònims protagonistes.
Aquests tres punts de vista diferents, però complementaris, corresponen als soldats de a
peu que procuren fugir com sigui del front trencat per tornar a Anglaterra, uns pilots
britànics que intenten abatre els avions alemanys per protegir els destructors que carreguen
els soldats per retornar-los a casa, i un grup de civils de la costa britànica mobilitzats amb
les seves embarcacions de pesca per ajudar a embarcar el major nombre de soldats. Però que
l’espectador no es pensi que aquest relat múltiple d’històries creuades es desenvolupa de forma
paral·lela, mantenint una simultàniament en el temps, sinó que els mateixos fets són descrits
des de les tres perspectives separades per una franja de temps, com si les imatges es
succeeixen amb un cert decalatge unes d’altres, en un argument d’accions demorades.
Preval una plena atmosfera de malson, accentuada també per la pràctica absència de
diàlegs, aprofundint la sensació d’estranyesa i d’alienació absoluta. En realitat, la
perspectiva adoptada per Nolan és sovint és la de la commoció, del trastorn que deixa muts als
que ho sofreixen, de la incapacitat de reacció, una mena d’estat catatònic. Una original
impressió que manté el film en una atmosfera d’irrealitat malgrat la cruesa de la situació, en
què la guerra, a part de ser viscuda en primera persona, es observada també des de la
distància, amb testimonis privilegiats que al contemplar amb retard el que l’espectador abans
ja ha vist des d’una altra localització, enforteixen un fascinant i hipnòtic clima d’insomni,
la mare del desconcert.
