EL 65 FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ ARRENCA AMB PON PEU
Wim Wenders retorna a Sant Sebastià, després de presidir el jurat oficial de l’edició de l’any 2002, per obrir l’edició d’enguany amb la inflamada i vàcua pel·lícula romàntica “Inmersión”. D’altra banda, el cineasta francès Emmanuel Finkiel dirigeix un intens melodrama fet en veu baixa a partir de la separació trasbalsadora que va patir Marguerite Duras quan van detenir el seu marit durant l’ocupació nazi a “Le douleur”. I Manuel Martín Cuenca, qui repeteix en la secció oficial donostiarra després de “Caníbal” (2013), fa bons les expectatives aixecades i convenç sobradament amb “El autor”.
La separació
La pel·lícula inaugural a concurs “Inmersión” del reputat cineasta alemany Wim Wenders, adaptació de la novel·la del periodista J. M. Ledgard, tracta d’una història sobre l’amistat i l’enamorament de dos persones a partir d’un encontre casual en la costa normanda, l’agent secret expert en terrorisme islamista, James More (James McAvoy) i una biomatemàtica que estudia les zones abissals de l’oceà, Danielle Flinders (Alicia Vikander). L’amor cimentat en aquest llogarret idíl·lic de la costa francesa es trencarà quan queden separats i no es poden comunicar ja que ell ha estat empresonat per uns jihadistes en una missió a l’Àfrica.
Wenders construeix un poema romàntic sobre l’amor desgraciat, els amants que no es troben, i ho fa banyant-ho en un cert misticisme. Una història que vol ser sublim, intentant conjugar moments de lirisme i reflexió, però que no acaba mai de commoure per la redundància i la reiteració. El martirologi del noi s’emparenta amb el neguit i la por de la noia davant el risc de morir en una de les seves immersions marines en el desconegut, perfilen dues històries paral·leles d’amants atrapats en territori de la foscor i la tenebra.
L’espera
La separació d’una parella es converteix, de nou, en motor narratiu d’una altre proposta, però molt més convincent i reeixida que la de l’altisonant Wenders. Ens referim a l’adaptació del text homònim de Marguerite Duras, la novel·la autobiogràfica “Le douleur”, a càrrec del cineasta francès Emmanuel Finkiel, centrat en la separació traumàtica que va comportar la detenció per la Gestapo en la França ocupada de Robert Antelme, marit de l’escriptora Marguerite Duras (Mélanie Thierry). Una pel·lícula sobre el sofriment i el dolor d’una dona que busca desesperadament el seu marit i que viu aclaparada per la incertesa absoluta.
El neguit i la tortura de l’espera l’empeny a entrar en contacte amb un inspector de policia (Benoît Magimel), establint una estranya i anòmala relació amb l’enemic a canvi d’informació. Un film commovedor tractat de manera pràcticament interioritzada, a través dels pensaments, la veu interior de Duras. Un film que podria caure en la retòrica fàcil sota la tirania del text parlat però que visualment intenta desempallegar-se d’aquests límits expressius buscant imatges desenfocades per transmetre la torbació de l’esposa, escenes de desdoblament per resumir gràficament el desig del retrobament o l’estèril espera, o escenes domèstiques tancades sobre Duras que accentuen el caràcter opressiu de l’espai.
El demiürg
Una de les cintes espanyoles més esperades de la competició oficial, “El autor” de Manuel Martín Cuenca, adaptació del relat “El móvil” de Javier Cercas, i que arribava també amb el reconeixement del premi Fipresci de la crítica internacional obtingut en el festival de Toronto, no ha defraudat gens. Un film sobre les malaltisses ànsies d’escriure d’un bon jan desproveït de talent, Álvaro (Javier Gutiérrez), un personatge gris que treballa en una notaria sevillana i veurà com les seves ínfules d’escriptor queden anorreades, primer per l’inaudit èxit literari de la seva dona, Amanda (Maria León) amb una novel·leta rosa i, després, pel discurs anul·lador del seu expeditiu professor de literatura, Juan (Antonio de la Torre).
Però Álvaro voldrà revertir aquesta improductivitat i nul·litat com a escriptor escoltant les històries i el batec de la vida dels seus veïns d’immoble on s’ha mudat després del trencament de la parella. Veïns que a poc a poc, gràcies a l’intervencionisme d’Álvaro, esdevenen personatges moguts per l’escriptor que ara ha trobat la seva vessant creativa, transformant-se en l’autèntic demiürg d’unes vides alienes. Així el procés d’escriptura es proveeix de les històries que ell crea interferint i manipulant els seus conveïns, generant noves i dramàtiques trames. Martín Cuenca aplica amb encert al film un aire de comèdia de l’esperpent, amb un personatge impagable que es gronxa entre el patetisme i la malícia, mentre juga alhora amb algunes convencions del gènere dels escriptors devorats o posseïts per la seva pròpia obra o les seves quimeres.
