EL FESTIVAL DE SITGES REMIRA EL FORMAT DE LES CASES ENCANTADES
Per la Secció Oficial del Festival de Sitges ha passat una de les ambicioses propostes del cinema espanyol recent, la producció internacional “El secreto de Marrowbone”, el debut en el llargmetratge del reputat guionista Sergio G. Sánchez –guionista de films d’èxit mundial de Juan Antonio Bayona com “El orfanato” o “Lo imposible” -, que explota sense massa esma el model de les cases encantades. D’altra banda, molt més suggeridora i atrevida sobre la modalitat de les cases habitades per fantasmes resulta la poètica “A Ghost Story” del nord-americà David Lowery.
Secret rere la porta
A “El secreto de Marrowbone” de Sergio G. Sánchez, produït per J. A. Bayona, el seu repartiment internacional, el seu pressupost d’altura, l’ampul·losa banda sonora o la concepció visual d’autèntic luxe, no són suficients per construir un gran relat fantàstic, proper al gènere de la casa encantada, amb fets paranormals en el seu interior. El punt de partida és una família que troba el refugi i l’anhelada harmonia en una nova casa als Estats Units tot fugint d’Anglaterra, canviant el seu cognom habitual ara pel de Marrowbone, el nom de la mansió.
Però la trama deixa aviat el grup de germans retinguts en la casa després de la mort de la mare, una mort que amaguen a tothom, mentre el germà gran és l´únic que pot sortir de la casa quan vol, en direcció cap al poble, on es fa amic d’una jove bibliotecària, Allie (Anya Taylor-Joy). Els germans viuen assetjats per fantasmes de passat, que tenen alguna cosa a veure amb la figura del pare, esbossant així un retrat grupal de nens orfes que viuen tenallats per algun secret que sembla amagar-se en la foscor de les golfes tapiades.
Al capdavall, “El secreto de Marrowbone” és un malaguanyat film d’atmosfera gòtica que es serveix d’un buit en la narració per replantejar, de forma enganyosa, les imatges que hem vist, apuntant-se a la moda dels trucs narratius a la recerca de la sorpresa que deixi al públic atònit.
Cases amb ànima
En “A ghost story” David Lowery repeteix de nou amb Casey Affleck i Rooney Mara, els protagonistes del seu anterior treball “En un lugar sin ley”, i ara retrata la mort d’un músic (Casey Affleck) en un accident de cotxe i com aquest retorna a casa seva, tapat amb un llençol, al costat de la seva estimada (Rooney Mara), aclaparada pel dolor i la tristesa. El noi s’ha convertit en un espectre que deambula sense sentit ni enteniment per la casa, esperant infructuosament la seva parella.
En realitat viu atrapat en l’habitacle, condemnat a ser un habitant solitari, incapaç d’abandonar el seu lloc, desprenent sensacions d’espai tancat i infranquejable, sentiments subratllats també per un format cinematogràfic de pantalla quadradad. Aquest fantasma és una ànima en pena perdut en una casa buida o que es limita contemplar als nous inquilins que lloguen la casa. La soledat i el desconcert del fantasma es veu reflectida també en un altre fantasma, criatura òrfena com ell, que habita la casa veïna.
Evidentment, “A Ghost Story” no és un film de por, ja es desentén dels tics habituals del gènere, i quan aquests són utilitzats ho són de manera senzilla i minimalista. Una simplicitat que, per moments, ens recorda aquell film inclassificable de Sergio Cabellero, “Finisterrae” (2010), encara que el film de Lowery expulsa qualsevol rastre d’humor surrealista de Cabellero. El fantasma de Lowery traspassa el temps, sobreviu a les persones, mentre pauta un cicle interminable de vida i de mort, un trajecte cíclic, un etern retorn. Un film carregat de lirisme, apostant per la al·lusió, carregat més d’enigmes que de respostes, pràcticament sense diàlegs, fet de silencis i un tempo de plans llargs que la converteixen en una genuïna cinta de fantasmes d’autor.
