Després del gran èxit del cinema basc amb “Loreak”,
candidata espanyola als Oscar 2015, els cineastes Aitor Arregui i Jon Garaño
repeteixen tàndem al capdavant del film “Handia”, rodat de nou en basc i inspirat en
fets reals, cas del conegut com a “Gegant d’Altzo”. Es tracta d’un film estructurat en diversos
capítols que ressegueix la història de dos germans bascos d’un caserio guipuscoà en el segle
XIX arrancant quan Martin (Joseba Usubiagal) torna viu de les guerres carlines, encara
que amb un braç inútil, i descobreix que el seu germà Miguel Joaquín s’ha fet enormement alt,
convertit en un gegant.
Aquest fet inusual i sorprenent impulsarà a Martin a servir-se del seu germà per fer
fortuna voltant món, fent una gira per Espanya i Europa, mentre Joaquín és exhibit com una
atracció de fira, un fenomen monstrenc mundial. El gegantisme inexplicable en edat juvenil de
Miguel Joaquin Eleizegui, la seva desmesurada alçada, provoca que el film adopti un to de
cinema fantàstic en molts moments. Això fa que s’acostin en molts moments a l’àmbit de les
llegendes, on allò real adquireix aires de faula, com si la narració s’impregnés del cinema de
Tim Burton o Terry Gilliam.
Però aquest film bascula en realitat entre el melodrama familiar, tocant el nus de la
relació fraternal entre ambdós germans, des d’un clima de bona entesa fins a reticències
mútues; inclús també l’àmbit de la comèdia, deixant moments genuïns per l’humor i les bromes,
sovint a partir dels malentesos idiomàtics. I finalment desperta també la reflexió sobre la
diferència, aquí l’enormitat com a anomalia, viscuda amb sofriment pel gegant, amb els
corresponents problemes d’acceptació de la seva pròpia condició, o experimentant la curiositat
malsana que desvetlla entre el seu públic.
“Handia” resulta un film aconseguit i ben atractiu en general, dotat d’una rica i
acurada concepció visual, amb molts instants inspirats, entre altres, l’embranzida inicial del
primer capítol amb el reclutament de Martin a les guerres carlines. Tot i patir en alguns trams
per un plantejament un pèl monòton, estirant en escreix algunes situacions, el film de Garaño i
Arregui acaba sent un film estimable amb evidents encerts.
