Després del gran èxit del cinema basc amb “Loreak”, candidata espanyola als Oscar 2015, els cineastes Aitor Arregui i Jon Garaño repeteixen tàndem al capdavant del film “Handia”, rodat de nou en basc i inspirat en fets reals, cas del conegut com a “Gegant d’Altzo”. Es tracta d’un film estructurat en diversos capítols que ressegueix la història de dos germans bascos d’un caserio guipuscoà en el segle XIX arrancant quan Martin (Joseba Usubiagal) torna viu de les guerres carlines, encara que amb un braç inútil, i descobreix que el seu germà Miguel Joaquín s’ha fet enormement alt, convertit en un gegant.
Aquest fet inusual i sorprenent impulsarà a Martin a servir-se del seu germà per fer fortuna voltant món, fent una gira per Espanya i Europa, mentre Joaquín és exhibit com una atracció de fira, un fenomen monstrenc mundial. El gegantisme inexplicable en edat juvenil de Miguel Joaquin Eleizegui, la seva desmesurada alçada, provoca que el film adopti un to de cinema fantàstic en molts moments. Això fa que s’acostin en molts moments a l’àmbit de les llegendes, on allò real adquireix aires de faula, com si la narració s’impregnés del cinema de Tim Burton o Terry Gilliam.
Però aquest film bascula en realitat entre el melodrama familiar, tocant el nus de la relació fraternal entre ambdós germans, des d’un clima de bona entesa fins a reticències mútues; inclús també l’àmbit de la comèdia, deixant moments genuïns per l’humor i les bromes, sovint a partir dels malentesos idiomàtics. I finalment desperta també la reflexió sobre la diferència, aquí l’enormitat com a anomalia, viscuda amb sofriment pel gegant, amb els corresponents problemes d’acceptació de la seva pròpia condició, o experimentant la curiositat malsana que desvetlla entre el seu públic.
“Handia” resulta un film aconseguit i ben atractiu en general, dotat d’una rica i acurada concepció visual, amb molts instants inspirats, entre altres, l’embranzida inicial del primer capítol amb el reclutament de Martin a les guerres carlines. Tot i patir en alguns trams per un plantejament un pèl monòton, estirant en escreix algunes situacions, el film de Garaño i Arregui acaba sent un film estimable amb evidents encerts.
