El cineasta suec Ruben Östlund presenta “The
Square”, pel·lícula guanyadora del passat Festival de Cannes, després de la sacsejada que
va significar la seva carta de presentació “Fuerza Mayor/Turist” (2014). El títol original
respon a un concepte espacial, geomètric, la plaça, el quadrat, la nova instal·lació que
prepara el programador d’un museu d’art contemporani, Christian (Claes Bang), amb la
intenció de moure a la reflexió sobre la condició humana a través del valor de l’ajuda
desinteressada envers els altres.
Però una entrevista inicial posa contra les cordes al personatge principal, confrontat
a les seves pròpies declaracions, amb un seguit de paraules buides, sense sentit, definicions
incomprensibles, críptiques, inintel·ligibles, com passa sovint amb el mateix art abstracte. I
l’ideari o la voluntat de Christian de cara a la nova exposició és posada en qüestió també a
nivell personal quan és atracat al mig del carrer després de caure en un parany per ajudar els
altres.
“The Square” és un film controvertit i incisiu, i ho fa sovint des de la comèdia,
emprant un to paròdic i corrosiu. Aquesta orientació crítica i sarcàstica es posa de manifest
també en una escena de sexe entre l’entrevistadora, Anne (Elisabeth Moss) i Christian.
Una situació que deixa l’home, pare divorciat amb dues nenes, com un egòlatra, confirmant
l’autèntica dimensió mesquina d’un personatge tan cèlebre i famós.
El film planteja un dels gran temes de la contemporaneïtat europea, els valors de la
solidaritat en comunitat, els drets personals, l’altruisme. I busca la conscienciació i la
marca dels prejudicis des del perímetre d’una forma buida, essència de l’art abstracte. Una
proposta que planteja els propis límits de l’art contemporani, qüestionant-se la utilitat de
l’art no figuratiu. Així, els dards d’Östlund posen l’èmfasi en l’abast limitat de l’art
conceptual per plantejar problemes d’ètica i de compromís.
El plantejament cinematogràfic és tan obert i agosarat que aconsegueix posar contra les
cordes a l’espectador. El discurs provocador i gens retòric apareix carregat d’ambigüitat,
contribuint enormement a l’empenta que conté aquesta tan temerària com satisfactòria proposta.
Un film que interpel·la directament a l’espectador i l’aboca a la incertesa i el dubte, igual
que el públic confrontat a la contemplació de l’art modern, que es pot moure entre l’atracció o
el rebuig. La mateixa reacció que cerca el suec Östlund en el públic, fascinat o incomodat
davant unes imatges del film sovint de sentit al·lusiu.
