“Hacia la luz” es centra bàsicament en la relació
que s’estableix entre una audiodescriptora de pel·lícules per a cecs, Misako Okazi (Misaki
Ayame), i un reputat fotògraf que està perdent la vista, Nakamori (Masatoshi
Nagase). Aquest nus argumental ofereix així el drama d’un fotògraf que viu per les imatges
i per la llum i que es veu abocat inexorablement a la pèrdua de la visió, aferrant-se encara a
la seva càmera fotogràfica, el seu cor, com ell mateix ho defineix.
D’altra banda, la noia que il·lustra les imatges amb paraules per invidents es veu
atrapada en una cruïlla. Ha de seleccionar un tipus de comentaris per descriure les escenes
projectades pels discapacitats visuals, convertint-se ella en els ulls del grup, però és
esmenada per les seves detallades transcripcions ja que ofeguen d’alguna manera la imaginació
dels seus interlocutors.
Naomi Kawase es preocupa per la recepció de les imatges de part de l’espectador,
en aquest cas, aquell que pateix ceguesa i que, per tant, depèn dels comentaris d’un altre veu.
Però la cineasta japonesa s’allunya d’aquest registre més reflexiu sobre la naturalesa de les
imatges audiovisuals, al preguntar-se sobre la concepció de les imatges i de com l’espectador
les percep, per centrar-se progressivament en l’atracció que la noia sent envers el fotògraf.
Misako és una noia que proporciona llum als que es veuen mancats de visió, però ella
també busca la seva llum, una recerca explicitada en el mateix títol original. I és que la noia
viu trasbalsada per l’absència del seu pare mort mentre es manté allunyada de la seva mare
envellida que viu en el camp i afectada de demència.
Després de “Una pastelería en Tokyo” (2015) la cineasta nipona sembla bolcada cada
vegada més vers un cinema de creixent simplicitat argumental, més digerible, cada vegada més
endolcit i propens a la sentimentalitat. Això no tindria perquè ser dolent però destorba
d’alguna manera per la seva tendència a l’explicitud, acompanyada d’una pèrdua del sentit
suggeridor i al·lusiu. La pretesa sensibilitat i delicadesa que Kawase vol traspuar arriba
suplantada per una certa grandiloqüència, que fa que voregi, per moments, la cursileria
sobreexplotant unes postes de sol amarades de transcendentalitat.
