Independentment de l’efecte que una comèdia ha produït sobre un mateix, hi ha una prova bastant irrefutable sobre la seva eficàcia i que resulta ben senzilla de fer. Aquesta no és altra que comprovar el nombre, volum i tipus de riures que provoca a la sala. I en el cas del darrer film d’Álex de la Iglesia, no hi ha dubte que funciona, i força, entre el públic, i compleix amb escreix la seva funció principal d’entretenir i fer passar una bona estona a la gent, sense deixar de buscar radiografiar molts dels trets propis de la societat actual i la seva hipocresia. I per fer-ho, el director d’El día de la bestia recorre a un remake d’un film italià de l’any passat (Perfetti sconosciuti), cosa bastant inèdita a la seva carrera, i més tenint en compte que es tracta d’un encàrrec directe de Telecinco.
Circumscrita en el que podríem anomenar films sobre reunions d’amics (que tan recurrents han estat darrerament), té un punt de partida tan senzill, com que en el sopar de 7 amics, es decideix posar els mòbils de tots sobre la taula i llegir en veu alta els missatges que van arribant i respondre les trucades amb el mans lliures. Evidentment ningú gosa oposar-se a la idea, al•legant que no tenen res a amagar, però poc a poc, trucada a trucada i missatge a missatge, van sortint a la llum els secrets més íntims de cada una de les 3 parelles i l’altre amic. Sobre aquesta base, de la Iglesia aconsegueix possiblement el millor treball dels seus darrers anys, allunyant-se aparentment dels signes d’identitat que el van acompanyar els primer anys de la seva carrera, i demostrant una gran habilitat en estructurar l’acció quasi en un únic espai (el menjador on té lloc el sopar), sense que en cap moment el film es vegi llastrat pel perill de caure en una lògica teatral. De fet, aquest punt de partida no dista molt de l’anterior El Bar, en què ja va experimentar amb un grup de (aquest cop si), perfectes desconeguts, que es veuen atrapats en aquest local mentre algú dispara a qualsevol que n’intenti sortir.
La pel•lícula, a més d’una sèrie d’acudits i situacions certament hilarants, suposa una fotografia força exacta dels nostres dies, i d’uns determinats perfils urbans en què sota una perfecta aparença social, s’amaguen infinitat de conflictes de parella, d’identitat sexual, d’acceptació i crisis personals, d’educació dels fills.... sense oblidar la importància de les noves tecnologies i la revolució que han suposat a les nostres vides, com ara l’aparició d’una nova intimitat digital, per altra banda més difícil de preservar.
La cinta, malgrat el seu to, no busca en cap moment el retrat amable dels personatges, sinó despullar-los davant els seus amics i l’espectador, sortint-ne alguns bastant mal parats. En aquest marc, el director de La Comunidad actua com un veritable demiürg, amb la col•laboració de l’element fantàstic de l’eclipsis de sang que no pot evitar introduir tot i ser bastant prescindible, i va movent els personatges com figures sobre un tauler d’escacs, sota el ritme inequívoc d’una comèdia àcida, no exempta d’uns diàlegs que, sota l’aparença d’espontaneïtat estan pensats i lligats al detall. Magnífica direcció d’actors, veritable senya d’identitat del realitzador, que sap treure tot el suc d’un càsting molt ben trobat, i que es reparteix el protagonisme deixant moments per al lluïment individual, com ara la conversa d’Eduard Fernández amb la seva filla. Així doncs, quedeu avisats: a vegades és millor recórrer a un parxís, un monopoli o un cluedo, que no pas experimentar amb segons quines idees, per molt modernes i innocents que semblin.
