Independentment de l’efecte que una comèdia ha produït
sobre un mateix, hi ha una prova bastant irrefutable sobre la seva eficàcia i que resulta ben
senzilla de fer. Aquesta no és altra que comprovar el nombre, volum i tipus de riures que
provoca a la sala. I en el cas del darrer film d’Álex de la Iglesia, no hi ha dubte que
funciona, i força, entre el públic, i compleix amb escreix la seva funció principal
d’entretenir i fer passar una bona estona a la gent, sense deixar de buscar radiografiar molts
dels trets propis de la societat actual i la seva hipocresia. I per fer-ho, el director d’El
día de la bestia recorre a un remake d’un film italià de l’any passat (Perfetti sconosciuti),
cosa bastant inèdita a la seva carrera, i més tenint en compte que es tracta d’un encàrrec
directe de Telecinco.
Circumscrita en el que podríem anomenar films sobre reunions d’amics (que tan
recurrents han estat darrerament), té un punt de partida tan senzill, com que en el sopar de 7
amics, es decideix posar els mòbils de tots sobre la taula i llegir en veu alta els missatges
que van arribant i respondre les trucades amb el mans lliures. Evidentment ningú gosa oposar-se
a la idea, al•legant que no tenen res a amagar, però poc a poc, trucada a trucada i missatge a
missatge, van sortint a la llum els secrets més íntims de cada una de les 3 parelles i l’altre
amic. Sobre aquesta base, de la Iglesia aconsegueix possiblement el millor treball dels seus
darrers anys, allunyant-se aparentment dels signes d’identitat que el van acompanyar els primer
anys de la seva carrera, i demostrant una gran habilitat en estructurar l’acció quasi en un
únic espai (el menjador on té lloc el sopar), sense que en cap moment el film es vegi llastrat
pel perill de caure en una lògica teatral. De fet, aquest punt de partida no dista molt de
l’anterior El Bar, en què ja va experimentar amb un grup de (aquest cop si), perfectes
desconeguts, que es veuen atrapats en aquest local mentre algú dispara a qualsevol que
n’intenti sortir.
La pel•lícula, a més d’una sèrie d’acudits i situacions certament hilarants, suposa una
fotografia força exacta dels nostres dies, i d’uns determinats perfils urbans en què sota una
perfecta aparença social, s’amaguen infinitat de conflictes de parella, d’identitat sexual,
d’acceptació i crisis personals, d’educació dels fills.... sense oblidar la importància de les
noves tecnologies i la revolució que han suposat a les nostres vides, com ara l’aparició d’una
nova intimitat digital, per altra banda més difícil de preservar.
La cinta, malgrat el seu to, no busca en cap moment el retrat amable dels personatges,
sinó despullar-los davant els seus amics i l’espectador, sortint-ne alguns bastant mal parats.
En aquest marc, el director de La Comunidad actua com un veritable demiürg, amb la
col•laboració de l’element fantàstic de l’eclipsis de sang que no pot evitar introduir tot i
ser bastant prescindible, i va movent els personatges com figures sobre un tauler d’escacs,
sota el ritme inequívoc d’una comèdia àcida, no exempta d’uns diàlegs que, sota l’aparença
d’espontaneïtat estan pensats i lligats al detall. Magnífica direcció d’actors, veritable senya
d’identitat del realitzador, que sap treure tot el suc d’un càsting molt ben trobat, i que es
reparteix el protagonisme deixant moments per al lluïment individual, com ara la conversa
d’Eduard Fernández amb la seva filla. Així doncs, quedeu avisats: a vegades és millor recórrer
a un parxís, un monopoli o un cluedo, que no pas experimentar amb segons quines idees, per molt
modernes i innocents que semblin.
