Woody Allen és un director que recorre sovint a la nostàlgia en els seus films. I la seva darrera proposta, ”Wonder Wheel”, n’és un claríssim exponent. L’escenari, al qual apel·la directament el títol, és el parc d’atraccions de Coney Island i la seva icònica roda de fira, que el propi Allen deu recordar perfectament de la seva infantesa a Brooklyn. L’època, els principis de la dècada dels 50, en què Estats Units deixava definitivament enrere el record de la IIa Guerra Mundial i començava a revolucionar el segle XX i a fixar les bases d’una nova manera d’entendre la vida. En aquest context, el realitzador de Manhattan segueix els cànons de la dramatúrgia realista nord-americana, tant a l’alça en aquells anys, amb noms com Tennessee Williams, Arthur Miller o Eugene O’Neill, a qui es cita directament a la cinta, i ens presenta la vida de quatre personatges atrapats per les seves vides, d’una manera o altra, i que veuran creuar els seus destins en el transcurs d’un calorós i tràgic estiu.
La història, narrada a través d’un d’aquests protagonistes, el socorrista amb aspiracions literàries interpretat per Justin Timberlake, ens presenta a un matrimoni absolutament mecànic i simbiòtic entre una cambrera de mitjana edat (una insuperable Kate Winslet) que va haver d’abandonar les seves aspiracions a actriu per cuidar del seu fill com a mare soltera, i l’home amb qui es va casar com a recurs fàcil per poder tirar endavant (James Belushi), i que regenta uns cavallets al parc. Aquesta anodina i rutinària existència es veu alterada per l’arribada de la filla d’ell (Juno Temple), que en el seu dia es va casar i escapar amb un mafiós, del qual ara intenta amagar-se.
Amb aquestes fitxes i aquest tauler, Allen ens obsequia amb una peça d’ànima teatral, en què el text domina l’acció a través d’uns diàlegs més propis d’un escenari i que permeten moments de lluïment, especialment a la parella protagonista, que evoquen personatges com els d’aquell Tramvia anomenat desig o actrius com Bette Davis o Joan Crawford. Uns personatges que arrosseguen tot el pes d’un passat que els persegueix i els sumeix en una existència sense més horitzó que anar sumant dies al calendari en el cas del personatge de Winslet, i de poder seguir pescant, anant al beisbol i bevent en el de Belushi.
Però el director de Delictes i Faltes fa anys que ha deixat de crear obres mestres, i tot i que continua demostrant un coneixement privilegiat de l’ànima humana i els seus anhels i frustracions, i que sens dubte ha rodat un dels seus millors treballs de la darrera dècada, no es pot dir que sigui una obra rodona del tot. Perquè al costat d’escenes plenes de força, com la de l’arribada de la filla, en trobem d’altres amb elements més propis d’una de les seves comèdies més lleugeres, com tot allò relacionat amb la tendència piròmana del fill o la irrupció dels dos mafiosos, que no acaben d’encaixar amb el to dramàtic de la resta de la cinta.
Menció a part mereix la cuidadíssima fotografia del mestre Vittorio Storaro, sens dubte un dels principals atractius de la pel·lícula. El joc entre els tons rogencs i ocres de la casa, amb el gran finestral des d’on es pot contemplar la omnipresent roda de fira sota un cel blau, la platja sota la pluja fina i amb la grisor dels núvols i l’horitzó de fons, o el jardí xinès d’Staten Island on tenen lloc les trobades furtives dels dos amants, es converteixen en un protagonista més de la història, acompanyant perfectament els diversos estats d’ànim d’uns personatges que han permès a Woody Allen regalar-nos novament una obra personalíssima i única, malgrat la gran quantitat de referents que la conformen.
