La comèdia francesa “C’est la vie” del tàndem de
directors format per Eric Toledano i Olivier Nakache gira al voltant dels
maldecaps de la celebració d’una boda moderna de luxe en un castell a l’estil segle XVII a
càrrec d’un veterà director d’una empresa de càtering, Max, un autèntic mestre de cerimònies
interpretat amb l’excel·lent solvència que acostuma a gastar un gat vell i escaldat de la
comèdia com Jean-Pierre Bacri.
El film és una simfonia coral de personatges que es mouen en la voràgine del batibull
de la celebració, des de cambrers a cuiners, convidats, músics i tècnics. Tot es veu impregnat
del vertigen dels preparatius d’una festa que ha de ser molt concorreguda en un espai propici a
erigir-se en el lloc privilegiat on regnin el caos i el desordre.
En quest sarau al llindar del col·lapse els directors saben esprémer recursos de la
comèdia de situacions com els acudits, el xoc de personatges oposats, els jocs de paraules, els
personatges ridículs i estrafolaris o els tics i manies d’altres, com un impulsiu dj suplent
interpretat per Gilles Lellouche.
“C’est la vie” no es conforme en ser un simple i agradable passatemps sinó que procura
combinar allò greu amb allò anodí, buscant tant el riure immediat com la reflexió o la
sentimentalitat, fins i tot amb regust agredolç. Es tracta d’una tipologia de comèdia ben
apamada per Eric Toledano i Olivier Nakache - responsables de fórmules d’èxit com “Intocable”
(2011) i “Samba” (2014) -, en què el resultat final és tan previsible com efectiu.
