Després de la demolidora i pessimista cinta sobre la
corrupció humana i estatal que era “Leviatan” (2014), el rus Andrey Zvyagintsev
insisteix de nou en una altre pel·lícula sísmica, ”Sin amor”. Premi del Jurat del
festival de Cannes i nominada als Oscar com a millor pel·lícula estrangera, ‘Sin amor’ és una
nova història ombrívola i desassossegant, en aquesta ocasió sobre la destrucció infantil, a
partir del retrat d’una parella que s’està divorciant de males maneres, Boris (Alexey
Rozin) y Zhenya (Maryana Spivak), mentre intenten refer la seva vida per separat.
Durant aquesta separació convulsa i la gestació d’unes noves relacions de parella, el
fill de dotze anys d’ambdós, Alyosha (Matvey Novikov), apareix com el principal
damnificat. Els estralls del divorci s’acarnissen en el noi enmig de l’egoisme i els retrets
del grans, en l’agressivitat i la violència verbal que empren. En aquesta conjectura
enverinada, desproveïda d’amor i de qualsevol sentiment de caliu o confort humà, ningú pare
esment en el menut, deixat de banda, aclaparat per un dolor i un sofriment indescriptible.
L’amor nou que esclata en les renovades parelles deixa una delectació pels cossos a
través del sexe i el plaer, una flama sensual que es viu amb una intensitat celebrativa, una
entrega pletòrica, agreuja encara més el feridor contrast amb la dissortada criatura, ésser
inexistent, invisible, a ulls dels seus progenitors. El fill mancat d’afecte és un nen oblidat,
descuidat, que acabarà desapareixent físicament d’escena, perdut, mort o amagat en un lloc
inconegut.
Aleshores arriba la angoixa i la impotència de la recerca del petit, les batudes,
infructuoses i dilatades en el temps, en la qual els pares s’han implicat. Aquesta dura prova
els acabarà afectant a ells de retruc, assetjats pel pes de la càrrega de la desaparició del
fill, dessagnant les ferides prèvies. Tot plegat acaba afegint un deix d’amargura i desencís a
un film que reflecteix tan la desintegració familiar com la descomposició d’un país, per
extensió.
Cal subratllar que Zvyagintsev, amb una elegància freda i distant, sap treure un gran
profit d’unes acuradíssimes seqüències d’interiors. Espais d’una geografia de la buidor que
acaba per crear un contrast abrupte, quasi irreconciliable, amb el bosc callat que envolta la
ciutat i els apartaments. Es tracta d’un espai natural associat al nen solitari i taciturn, un
paisatge d’arbres retorçats i tombats, figures naturals espectrals, territori d’allò fosc i
esgarrifós. Un espai que actua com a extensió del silenci eixordador del nen, un entorn que
obra precisament el film. Un preàmbul, encarnat en el paisatge boscós cobert de neu, que ens
acaba portant, al capdavall, a una atmosfera gèlida de conte cruel i desesperat.
