Després de la demolidora i pessimista cinta sobre la corrupció humana i estatal que era “Leviatan” (2014), el rus Andrey Zvyagintsev insisteix de nou en una altre pel·lícula sísmica, ”Sin amor”. Premi del Jurat del festival de Cannes i nominada als Oscar com a millor pel·lícula estrangera, ‘Sin amor’ és una nova història ombrívola i desassossegant, en aquesta ocasió sobre la destrucció infantil, a partir del retrat d’una parella que s’està divorciant de males maneres, Boris (Alexey Rozin) y Zhenya (Maryana Spivak), mentre intenten refer la seva vida per separat.
Durant aquesta separació convulsa i la gestació d’unes noves relacions de parella, el fill de dotze anys d’ambdós, Alyosha (Matvey Novikov), apareix com el principal damnificat. Els estralls del divorci s’acarnissen en el noi enmig de l’egoisme i els retrets del grans, en l’agressivitat i la violència verbal que empren. En aquesta conjectura enverinada, desproveïda d’amor i de qualsevol sentiment de caliu o confort humà, ningú pare esment en el menut, deixat de banda, aclaparat per un dolor i un sofriment indescriptible.
L’amor nou que esclata en les renovades parelles deixa una delectació pels cossos a través del sexe i el plaer, una flama sensual que es viu amb una intensitat celebrativa, una entrega pletòrica, agreuja encara més el feridor contrast amb la dissortada criatura, ésser inexistent, invisible, a ulls dels seus progenitors. El fill mancat d’afecte és un nen oblidat, descuidat, que acabarà desapareixent físicament d’escena, perdut, mort o amagat en un lloc inconegut.
Aleshores arriba la angoixa i la impotència de la recerca del petit, les batudes, infructuoses i dilatades en el temps, en la qual els pares s’han implicat. Aquesta dura prova els acabarà afectant a ells de retruc, assetjats pel pes de la càrrega de la desaparició del fill, dessagnant les ferides prèvies. Tot plegat acaba afegint un deix d’amargura i desencís a un film que reflecteix tan la desintegració familiar com la descomposició d’un país, per extensió.
Cal subratllar que Zvyagintsev, amb una elegància freda i distant, sap treure un gran profit d’unes acuradíssimes seqüències d’interiors. Espais d’una geografia de la buidor que acaba per crear un contrast abrupte, quasi irreconciliable, amb el bosc callat que envolta la ciutat i els apartaments. Es tracta d’un espai natural associat al nen solitari i taciturn, un paisatge d’arbres retorçats i tombats, figures naturals espectrals, territori d’allò fosc i esgarrifós. Un espai que actua com a extensió del silenci eixordador del nen, un entorn que obra precisament el film. Un preàmbul, encarnat en el paisatge boscós cobert de neu, que ens acaba portant, al capdavall, a una atmosfera gèlida de conte cruel i desesperat.
