El 71 festival de Cannes ha parlat en català gràcies a la
concurrència del film del barceloní Jaime Rosales, ’Petra’, en la Quinzena de Realitzadors, la
seva cinquena participació en la història del Festival de Cannes, iniciada amb ’Las horas del
día’ l’any 2007 en la secció Un certain Regard. D’altra banda, la Secció Oficial ens ha permès
gaudir del melancòlic film ’Cold War’ del cineasta polonès Pawel Pawlikowski, el seu debut a
Cannes després de dirigir la multiguardonada cinta en blanc i negre "Ida" (2013), guanyadora
com a Millor Pel·lícula Estrangera als Oscar. També ha estat el dia per celebrar l’enèsima
participació del veterà i incombustible realitzador francès Jean-Luc Godard amb una nova,
agosarada i autoreflexiva polifonia audiovisual, ’Le livre d’image’, competint de per la Palma
d’Or després de ’Adiós al lenguaje’ (2014).
"Petra" de Jaime Rosales. Secrets i mentides
El cineasta barceloní ofereix a “Petra” una turbulenta tragèdia familiar que neix a
partir de l’interès d’una dona, la Petra del títol - interpretada per Bárbara Lennie, actriu
present també en el film de coproducció espanyola que ha inaugurar Cannes ’Todos lo saben’ -
que, després de la mort de la mare, va a la recerca del pare desconegut. D’aquesta manera Petra
s’introdueix en el món d’un reputat artista internacional, Jaume (Joan Botey, actor no
professional), casat amb Marisa (Marisa Paredes), pares de Lucas (Alex Brendemühl).
Amb un guió de Clara Roquet, Michel Gaztambide i el mateix Rosales, aquesta pel·lícula
parlada també en català, està organitzada per capítols, amb un enunciat explicatori del seu
contingut, però mantenint una cadència desordenada i gens lineal, com un trencaclosques.
Aquesta estructura de peces que acaben encaixant, i que es regeixen per gran el·lipsis
temporals entre les seves diferents parts, encomanen un to fred i desdramatitzat al film, un to
glacial reforçat també pel to monòton i somort de les converses.
Destaca el film de Rosales per una posada en escena gens intrusiva i molt distingida,
que fa gala d’una gran precisió amb una càmera sempre en constant moviment a base de suaus i
elegants desplaçaments, que teixeixen un elegant circumloqui sobre els personatges. Rosales
presenta un món que gira al voltant de la figura de Jaume, un artista admirat, però una figura
omnímode, detentora del poder, que menysté a tothom sense cap empatia, capaç de vexar a
qualsevol amb una crueltat despietada. Un món tèrbol fet de mentides i traïcions, de
revelacions esgarrifoses, el corc que empastifarà l’entorn familiar amb esclats de violència
seca, la llavor del mal que germinarà en una tragèdia de regust clàssic.
"Cold war" de Pawel Pawlikowski. Balada romàntica
Pawel Pawlikowski debuta amb sumptuositat i virtuosisme en la Secció Oficial a
competició amb “Cold war”, una cinta rodada de nou en un estilitzat blanc i negre, com el seu
celebrat títol anterior, "Ida&rsquo". Ara es tracta d’un film ambientat en el context dels
anys de la Guerra Freda, tal com indica explícitament el seu títol. I tot comença quan el
pianista Wiktor (Tomasz Kot) coneix una noia cantant i ballarina, Zula (Joanna Kulig), en un
curs formatiu per competir en concursos de cant coral tradicional polonès.
L’atracció entre ambdós és immediata, irresistible, irracional, passional, però quan
les autoritats volen utilitzar la tradició coral autòctona amb finalitats propagandístiques del
règim comunista, Wiktor marxa exiliat a París des de Berlin però ella desisteix d’evadir-se i
resta a Polònia. Un amor transfronterer, fet d’interrupcions, d’anades i vingudes, que es
desenvolupa a les dues bandes del teló d’Acer. Un seguit d’encontres i desencontres que tenen
lloc, bàsicament, entre París i Polònia, en una franja temporal que abasta els anys compresos
entre 1949 a 1964.
Més que un film de caire polític o històric, l’atractiva proposta de Pawlikowski és una
espècie de balada xopa de romanticisme. La parella protagonista és una mostra d’amors
contrariats, dos amants desgraciats, tan impossibilitats de viure allunyats com infeliços quan
viuen plegats. Una història inspirada d’alguna manera en les vivències sentimentals dels pares
del director, a qui els dedica el film.
Cal assaborir una fotografia molt contrastada, que treballa els clarobscurs, i que
denota una depuració exquisida. També gaudim amb una presència omnipresent de cançons i temes
musical, des de la chanson française, al jazz, el swing, el primer rock i, sobretot, la música
folklòrica, que li donen al film una aire de rapsòdia musical. Anotar que pels passatges
francesos, el director polonès s’ha servit per papers secundaris del cineasta Cédric Khan i,
també, la cantant i actriu francesa Jeanne Balibar.
