L’austríac Michael Haneke retorna a la gran
pantalla amb un furibund retrat sobre una família burgesa del nord de França, a Calais, en què
els seu membres i els actes, quer porten a terme es veuen afectats per una mena de podridura
que ho devora tot. Aquesta unitat familiar, un microcosmos tancat, un món en si mateix, és
diseccionat sense anestèsia, acarnissadament, com de costum en Haneke.
En una estructura fragmentada, com una pel·lícula en construcció, els trossos dispersos
es van recomponent per acabar conformant un mosaic humà d’atmosfera asfixiant. El títol es pot
interpretar en clau irònica, consubstancial a l’amargor que exhala sempre Haneke o, si cap, es
podria veure en clau testamentària. Però al final copsem aquest ambivalent títol amb tot el seu
sarcasme, ja que en aquest trencadís humà es retrata una història desesperada, on predominen
els suïcides i els assassins compassius.
Entre l’ampli ventall de protagonistes destaca el paper d’una nena que ha patit la mort
de la seva mare, previsiblement intoxicada en un suïcidi, perfecte exponent d’una infància
desgraciada però que, alhora, esdevé també un retrat esgarrifós de la crueltat infantil.
L’actitud d’aquesta nena, en un paper senzillament prodigiós, per altra banda, es veu
complementada amb el paper del vell patriarca, conformant tots plegats una genealogia de
l’horror.
Destaca un extens elenc conformat per Isabelle Huppert – que col·labora amb Haneke per
quarta vegada-, el veterà Jean-Louis Trintignant – que repeteix amb el cineasta austríac
després d’’Amor’(2012)-, Mathieu Kassovitz o el britànic Toby Jones. Una demolidora cinta del
director de ‘La cinta blanca’ que potser ofereix el mateix del mateix, com una rèplica de si
mateix, però pocs realitzadors esmolen tant la seva mirada com Haneke per encomanar-nos aquesta
molesta sensació de malestar.
