DISTINCIÓ EMOTIVA PER HIROKAZU KORE-EDA I DOSIS DE SENTIMENTALITAT A CÀRREC D’ICIAR BOLLAÍN
El glamur en el Festival de Sant Sebastià manté el llistó
molt alt amb la presència de l’actor, productor i cineasta Danny DeVito, o les estrelles Ryan
Gosling i ClaiFoy, intèrprets del matrimoni Armstrong en un film sobre l’èpica lunar amb forta
càrrega dramàtica, ’First Man’ de Chazelle, el director de ’La La Land’. Més enllà dels
inevitables banys de masses, un dels moments més bonics del certamen basc podria ser l’emoció
mostrada pel cineasta japonès Hirokazu Kore-eda al rebre el Premi Donostia de mans del director
del festival, José Luis Rebordinos, acompanyat de Thierry Frémaux, director del Festival de
Canes. Un guardó que ha a anat acompanyat de la projecció especial del seu darrer i preciós
film, ’Un asunto de familia’, Palma d’Or del Festival de Canes. D’altra banda, enmig d’una
irregular i força discreta competició sobresortia l’efectiu i previsible biopic d’Iciar Bollain
sobre el ballarí cubà Carlos Acosta, ’Yuli’.
La dansa del cor
En la Secció Oficial ha rebut una molt bona acollida entre el públic la coproducció
internacional ’Yuli’ d’Iciar Bollaín, novament amb un guió de Paul Laverty - el guionista
habitual del britànic Ken Loach -, com en films conjunts com ’El olivo’. La trama versa sobre
el famós ballarí cubà Carlos Acosta, conegut amb el sobrenom de ’Yuli’, tot una llegenda de la
dansa internacional després de guanyar diversos concursos individuals i ser contractat pel
Royal Ballet de Londres, convertint-se en el primer artista de color en interpretar diversos
papers en ballets pensats per a protagonistes blancs, com el Romeu de ’Romeu i Julieta’.
Es tracta d’un film biogràfic que combina en el seu plantejament recursos ben
convencionals així com una mirada més original. El film combina els records d’infància
d’Acosta i el seu periple artístic de joventut a través de la figura clàssica dels flashbacks,
alternant passat i present. Però allà on el film excel·leix és quan Acosta reviu els passatges
que el van marcar en vida a través de diferents coreografies de ballet, magistralment
concebudes per María Rovira, en què el mateix Acosta s’interpreta a sí mateix en l’actualitat.
Si tots els biopics d’artistes i estrelles famoses subratllen l’esforç, la constància,
el sacrifici o la perseverança com a claus de l’èxit, en aquesta ocasió s’incideix molt en
l’entorn familiar i, principalment, en la conflictiva i dolorosa relació entre pare i fill.
Malgrat tocar altres aspectes, tan tangencialment que queden descuidats, com la bogeria de la
seva germana, destaca l’apropament a la figura d’un pare tirànic que va jugar un paper decisiu
en la formació del petit Carlos ja que la pulsió per la dansa no era vocacional, sinó una
obligació paterna. També es fa palès en el film un retrat històric de Cuba, com els ancestres
esclaus dels Acosta, una petjada inesborrable en el país, o el nyap del Palau de les Arts
abandonat a mig fer enmig del camp quan els aliats soviètics van deixar d’abocar-hi diners, o
la diàspora dels emigrants cubans en la seva fugida massiva cap a Estats Units, els coneguts
com a ’balseros’.
Atípica família d’acollida
’Un asunto de família’ de Hirokazu Kore-eda comença amb un pare de família, Osamu
(Franky Lily), que juntament amb el seu fill de retorn a casa recullen una nena al carrer, Juri
(Sasaki Miyu) i se l’emporten a casa per oferir-li les atencions i tota l’estima possible.
Després descobreixen que es tracta d’una nena maltractada però no denuncien els fets i la
mantenen amb ells. Una situació d’arrancada ben anòmala però que encaixa en el context d’una
atípica família que sobreviu amb treballs precaris o amb robatoris a les botigues i
supermercats.
Una família on tothom hi cap, com si es tractés d’una família d’acollida, encara que
les regles internes resultin ben estranyes. Diríem que és una família modèlica, cohesionada i
feliç, que desprèn harmonia i esperit convivencial, però els dubtes i llacunes sobre el seu
funcionament acaben per revelar el secret que amaguen.
A priori, el film de Kore-Eda sembla una nova entrega dels seus coneguts i amables
retrats familiars fets en un to aparentment lleuger però alhora traspuant emoció a través de
l’art de tocar la fibra dels sentiments amb elegància. Però en la present ocasió, la singular
família és com una família fraudulenta, una família de circumstàncies, tot i que es reforcen
els vincles familiars entre ells sense haver-hi relacions consanguínies.
Kore-Eda sorprèn amb el seu inaudit enfocament, donant un cop de timó a l’exploració de
les clàssiques relacions paterno-filials que tant el caracteritzen. En la seva agosarada
radiografia familiar, aquí un ens estrictament operacional, que actua com una banda organitzada
a l’estil dickensià de ’Olivier Twist’, trobem moments de gran lirisme, esplèndids moments
cinematogràfics i altres moments simplement commovedors. Una perla indiscutible.
